Retrobant sentiments a la muntanya

Ha arribat l´hora, he de tornar a Andorra i mirar d´enfrontar-me a la realitat, a un país on m´encantava anar-hi i ara en canvi em crea malcos, por, respecte... Hem de posar fil a l´agulla i ara crec que és el moment, el cor m´ho demana. Marxem un parell de dies amb la Meritxell i el Jan, el temps diuen que no acompanyarà gaire i així és, divendres a les 9 del matí ja estem esmorzant a l´altre banda de la frontera. Estic bé però una sensació extranya s´apodera del meu cos, tinc els nervis a l´estomac i estic intranquil, suposo que és normal. A més fa un dia lleig, tapat, plujos, cosa que no acompanya gens el voltar pel carrer. Anem de botiga en botiga, portem una hora el Jan a les boles a veure si s´esbargeix una mica que està fatal, i a la tarda una bona estona a la piscina de l´hotel. El temps no canvia, es veu que a les cotes altes està nevant de valent, això encara em posa més nerviós perquè veig que serà bastant complicat arribar als llacs d´Angonella, esperarem a demà a veure que passa. Ticticitictictic... Són les sis del matí i em llevo, no plou i sembla com si el cel estigués ben net. M´en vaig, no he vingut aqui per fer turisme, agafo la motxilla i cap al cotxe direcció Llords. A mida que es va fent de dia el cel és ben blau, sembla impossible vist com estava fa unes hores, fa un dia espectacular. Arribo a Llords i el sol ja comença a sortir il.luminant els pics més alts d´Andorra, fa un fred que pela -3º, sort que un ja no és "novatillo" del tot i tant si és hivern o estiu, agafo tot el material que tinc. Ben abrigat surto de l´hermita de Llords seguint el GRP andorrà direcció als llacs, impressionant com puja el camí des del mateix poble. Aviat entro en calor i aviat comença a invadir-me una sensació de tristor, de pena, no paro de reviure una i altre vegada el maleït cap de setmana on el meu pare ens va deixar, que el cami que estava fent van ser els seus últims passos. Però tiro i em sento orgullós d´ell, perquè sé que va ser molt feliç amb ma mare i tots nosaltres. Vaig llegir un dia que el Kilian deia que, que és més important la vida dels anys que els anys de vida. Quanta raó, però jo segueixo amb el meu cami quedant-me impressionat per la bellesa del paisatge, Andorra és tot un espectacle, però la cosa se´m complica, ja que a partir de 2100m em costa avançar per la neu, no veig cap traça ni marca del GR, m´enfonso fins els genolls i no sé per on tirar. M´entristeixo una mica veient que no podré arribar als llacs i que la fita que volia construïr no serà possible, però cal posar seny i no avançar més. M´estiro a la neu mentre menjo una barreta i em plantejo baixar uns metres i allà decidir. Baixo trist però pensant que quan la neu fongui tornaré a acabar el que m´havia proposat. Vaig perdent desnivell i la neu va desapareixent, torno a entrar al bosc i em giro per despedir-me d´aquelles imponents muntanyes, però m´adono que aquell lloc on me parat és perfecte per plantar-hi la fita que vull fer en homenatge al meu pare. Em trec la motxilla per treure tots els trastos i la pedra amb la placa que havia fet a casa.

PER SEMPRE MÉS EN LLIBERTAT
T´ESTIMEM

Començo a acumular pedres fent realitat el meu somni. Se m´escapa alguna llagrima imaginant si el meu pare em deu estar veient. Al cap d´una estoneta ja tinc la fita construïda, m´assec al seu costat i penso, penso en milions de coses. Al cap d´una estona, una mica més trànquil, marxo sabent que aquest estiu tornaré. Tornaré i acabaré el que vaig deixar pendent, fins aviat.