UltraTrail Serra de Tramuntana (107km 4300 D+)

Per fi després de 5 llargs mesos em torno a posar un dorsal, quines ganes tenia de tornar a sentir aquell cuc a l´estomac, brutal. marxem cap a Mallorca amb la familia a casa d´uns amics i jo a fer l´Ultra de 107km. És divendres nit i marxem cap a Andratx a buscar el dorsal i a sopar ja que la sortida de l´Ultra és a les 12 de la nit. Em sembla que em passo un pèl menjant i em sento ple, mala senyal. La familia i amics em deixen al pavelló i marxen a dormir placidàment a Manacór, mentre jo saludo a infinitat d´amics que feia molt que no veia a causa de la meva retirada temporal del nostre terreny de joc. A mi m´espera una llarga nit per uns paratges al.lucinants, en companyia de l´Albert. A mitjanit es dona la sortida de l´Ultra, on abans d´encarar la primera rampa del recorregut ens toca trotar per uns6km d´asfalt que van picant amunt mica en mica.



Ens ajuntem amb l´Albert però li dic que si vol tirar que ho faci, que jo de moment vull anar trànquil a veure com respon el pubis. Porto molt poc rodatge corrent (a part de la bici) i tot pot ser que hagi de plegar, esperem que no. Ell em diu que cap problema, que ve amb mi, doncs de conya. Encarem la primera pujada seria caminant a bon ritme, camp a través tot grimpant alguna vegada ja que de tant en tant perdem les cintes de vista i ens encigalem. Pedra, pedra i més pedra, vaig de cul amb les Hoka ja que no paro de begar-me els tormells, em fot por no acabi malament. Coronem s´Esclop i carenegem, fa pinta que hi han d´haver unes vistes impressionants, però com és de nit... Acabada la carena, ja es veuen les llums sota la vall, aqui ens deixem anar tots sender avall tot buscant la pista que ens ha de portar a l´HV del 20km a Estellencs. Arribem i per l´hora que és hi ha força ambient, intentem menjar una mica, dic una mica perquè anem un pèl tocats d´estòmac tant l´Albert com jo. En cinc minuts tornem a marxar i ens empatxem d´asfalt, deunidó quin tram més pesat, carretera i manta, a sobre hem de fer parada a evacuar els dos, per sort va bastant bé i millorem una mica de l´estòmac. En una corva per fi entrem al bosc per un corriol on es comença a escoltar com les onades van trencant contra les roques, ha de ser impressionant. Descens per un sender bastant tècnic on ens porta a una cala espectacular, aqui hi tindrem el segon havituallament, km 36. Amb l´estòmac buit i net em menjo un parell d´entrepans de nutella, la gloria, ni gels ni barretes. Mirem que ens queda per Valldemossa i arrenquem salvant els qüasi 500 metres D+ per arribar al poble. Són les cinc del matí i aqui tinc l´única crisi de l´Ultra, m´entra un atac de son acollonant, em quedo empanat mirant la llum del frontal i vaig seguint l´Albert que va marcant el ritme. Cap a quarts de sis del matí arribem a Valldemossa. Aqui l´Oliva ens diu que ho deixa i que ja hi han unes quantes baixes.



Sap greu, però nosaltres hem de seguir, a més ara tot ve de cara. Em coneixo aquest tram de l´any passat, es comença a fer de dia i podrem disfrutar del paisatge, o sigui que amunt pel cami de l´Arxiduc. Pugem a bon ritme i aqui ja comencem adelantar algún corredor, no parem de parlar i això és molt bona senyal. Cincuanta minuts més tard ja estem a d´alt tot corrent la carena, disfrutant del penyasegat que tenim als peus i sobretot de l´endimoniada baixada que hem de fer fins arribar a Deià, km 54. Amb els quadriceps més que calents arribem al poble i ens trobem amb el Dani i el David. Aqui torno a menjar fort, bona senyal, però el pubis es comença a queixar una mica i l´ensulfato amb una bona espraiada de reflex. Arranquem direcció Soller tots quatre fent-nos la goma durant una estona fins que el david no va massa fi i al final plega. Aquests moments són els més tristos de veure, quan un company o un mateix a ha de deixar. Trotant a bon ritme li comento a l´Albert que a Soller l´any passat hi havia un pollastre amb suc que estava per sucar-hi els dits. Ho sigui que instintivament accelerem la marxa tot buscant l´ansiat premi. A mig matí arribem a Soller km 63 i el sol ja pica de valent, però que veuen els meus ulls, no hi ha el pollastre!! Aquest any ho han canviat i hi han dues olles gegants amb pasta i arros. Que hi farem, em menjo dos plats de pasta i un brioix de xocolata, ja que s´ha d´agafar forces per atacar el barranc de Viniaraix, una rampa de pedra amb més de 2000 escales que ens posaràn les cames a lloc. El lloc és impressionant, pujant escales i creuant el rierol que baixa del pantà, anem pujant i avançant corredors i excursionistes. És tant entretingut que se´m fa curta la pujada al pantà de Cuber. L´esforç i el ritme que hem imprimit pujant em deixen buit, per primer cop recorro a un gel amb cafeina i una barreta de magnesi. Me´ls cuspreixo en un moment i de cop torna a recórrer l´energia pel meu cos. Migdia i estem al punt més alt de la cursa, fa molta calor, anem sense aigua i sort que ens quedem un parell de quilometres fins arribar a Cuber km 73, aqui ens passa el gran Tofol Castanyer molt sobrat. Nosaltres a lo nostre, passem el pantà com dos coets i per fi arribem a l´havituallament de la penya blaugrana i els militars.



Amb una gana i una sed descomunal, em menjo un donut i tres entrepans de nutella, omplo els bidons i sortim direcció al Coll de Massanella, últim desnivell positiu seriós de l´Ultra. Ja li veig les orelles al llop i això em fa posar com una moto, l´Albert va un pèl tocat de l´estomac però anem fent a bon ritme i poc després coronem el coll. Ara si que ja està, carenegem una bona estona on se´ns ajunta un nano de l´illa i cap a Lluc per un sender extremadament dret i tècnic. Com disfruto, com ho trobava a faltar, quines sensacions tant bones, sobretot arribant a Lluc km 90 on està ple de gent on ens reben com autèntics gladiadors. Queden 17km amb algún repetxo però amb tendència anar baixant. Mengen però marxem ràpid que ja un té ganes d´arribar i trobar-se amb la familia. Amb molta calor anem menjant kilometres direcció Pollença, però abans ens trobem amb una desagradable sorpresa. Ens trobem l´Eugeni ben coix, pobre, diu que ha caigut i porta un bon meló al genoll. Diu que tirem però com que no ens ve de deu minuts l´esperem i trotant-caminant arribem a Pollença cap a les quatre de la tarda després de 15 hores 50 minuts, sobrat de forces i entrant amb el Jan que és el que més il.lusió em fa.







 Finisher i primera prova de l´any superada, ara haurem de seguir entrenant dur preparant el repte sorpresa del maig i sobretot la Volta, la Ronda i el GRP.
Amunt i kms ;)