TOR DES GÉANTS (330KM 24000M D+)

IN BOCA EL LUPPO

Settore 1
Courmayer-Vallgrisenche
48,606km 3750D+ 3295D-

Diu una de les cançons d´Obrint Pas " Vull que recordis que un dia joves com nosaltres vam marxar lluitant, armats d´amor i coratge, combatent fins l´últim dia sota la bandera de la llibertat". Aquest joves (els nostres avis) lluitaven per la seva llibertat, nosaltres per un somni.





Som 11 de setembre del 2011, diada de Catalunya i aquest cop estic lluny de casa, estem apunt de viure una de les aventures més espectaculars i dures que el nostre cos haurà fet mai. Són les 10 de matí i donen el tret de sortida del Tor des Géants, sortim de Courmayer preparats per lluitar i superar els 48000 metres de desnivell acumulat que tenim per davant. Sortim un grupet i anem avançant a bon ritme direcció Coll Arp, 8km i els primers 1364D+. La pujada es fa molt bé, plena de zetes, l´helicòpter sobre nostre, una llarga cua de corredors tant per davant com per darrera nostre, l´espectacle és al.lucinant. Apunt de coronar ja se senten els primers crits i les esquelles repiquen el pas dels corredors, m´encanta. Un cop d´alt admirem uns instants aquelles majestuoses muntanyes i comencem una baixada gens tècnica pel mig d´una vall al.lucinant, direcció a la Thuile on parem a dinar. Primera parada on controlem el menjar que ens acompanyarà tants dies i on acabarem agafant-li un fàstic tremendo. Omplim els bidons preparant l´atàc al segon cim del dia, amunt cap el rifugio Deffeyes. Fa molta xafogor però darrera les muntanyes apareixen els primers nuvòls amb l´amenaça de pluja, abans de sortir han dit que podien haver tempestes per la tarda. La pujada cap al refugi també es fa bastant bé, per dins d´un bosc on raja una cascada inmensa i sorollosa, el cami és molt concorregut de gent que et va animant i això encara t´encoratja més, amunt!!



En un parell d´horetes ens haurem cascat els 9km i 1042D+ que hi havia fins al refugi, l´espectacle continua i estem davant una glacera impressionant, se´t talla la respiració al contemplar-la. Parem a menjar i aqui m´espanto una mica, ja que l´últim corredor de l´any passat (Gigi Ritz) arriba darrera nostre. Collons!!! que estem anant molt lents o que? Ja m´esbero, menjo un caldo amb uns fideus secs i m´abrigo, ja que el temps empitjora i comencen a caure les primeres gotes.



Marxem amb el Carles i l´Anna, acabem de coronar Passo Alto i comencem la baixada espectacular per un sender i un riuet meravellós direcció a l´havituallament de Promoud, no sense abans haver de superar un tram ple de bolcs de pedra on disfruto com una autèntica cabra. Tornem a menjar una mica i enfilem cap al Coll de la Crosatie 3km i 800m d+ que ens posaràn les piles. El temps empitjora molt i la pendent s´esbera de veritat, acabem coronant amb cordes i cadenes i tots ben xops, comença a fer fred. Descendint cap el Lac du Fond, i de cop el cel s´il.lumina i se sent una espetegada al on quedem tots muts i acollonits. Mare meva quin llamp, mai havia tingut la força del cel tant aprop del meu cos. Aqui sense voler accelerem el ritme i plovent a tot drap baixem cap al final del primer sector, Vallgrisenche, passant amb en Bodi sense adonar-nos. Primera etapa amb unes 12 hores, anem bé de temps. Ens dutxem, tornem a vestir, i com que segueix plovent em poso les mateixes sabatilles per córrer, error fatal on ho pagaré molt car.

Settore 2
Valgrisenche-Cogne
53,535km 4137D+ 4268D-


Tots apunt i comencem el sector on hi han els temuts colls de 3000 metres, enfilem muntanya amunt, de nit, plovent però amb moltes ganes. Ens esperen 11,4km i 1212D+ fins arribar a Coll Fenetre, abans però veient que el temps no afluixa i els llamps cada cop ens acolloneixen més, decidim parar al refugi Epeé a veure que fem, si continuem o parem a dormir. Mentres discutim el guarda ens diu que allò és passatger i que no durarà gaire, doncs li fem cas i sortim a coronar Coll Fenetre, aqui en Manel em fa posar amb la fita i ens fem unes fotos, ostia quin fred que fot.
Descendim ràpidament per una baixada acollonant, enfangada i on no pots cometre cap error perquè ten vas a can pixa, ostres com càstiga els quadriceps. Ben xops arribem al poble de Rhèmes on ens espera un caldo boníssim, ja es comença a veure algún cadaver a causa de la són. Segueixo menjant bé i tot el que es pot, perquè aqui comença el festival del segon dia Coll Entrelor un 3000. Ens agrupem tots i sortim de l´havituallament, el temps sembla que dona una petita treva i tornem a enfilar, aquest cop 6km i 1283D+. El grup aqui es trenca i tothom va avançant de nit pas a pas com pot, ja que aqui si et passes una mica de rosca notes com el cor comença a bategar més del compte a causa de l´alçada. Són qüasi les 7 del matí i conquistem Col Entrelor, el dia es trenca i el festival que tens davant dels ulls és espectacular, circs, glaceres... llàstima que fa molt fred i no puc estar-mi gaire estona.



Em trobo bé i comença un descens llarg i bastant pesat fins el poble de Eaux Rousses. Arribem junts amb en Clave i ens esperem a veure si arriben els altres membres del grup. Aqui parlem de que cadascú continuí pel seu compte ja que els ritmes són diferents i això és una lluita contra un mateix, a mi em sap greu, ja que no he vingut a buscar cap mena de posició i el que vull és disfrutar de la muntanya amb tot el grup, però em fan entrar amb raó ( ho això és el que ells creuen). Marxem el Carles i jo mateix a conquerir el que fins ara és la muntanya més alta que he pujat, Coll Loson 10,6km i 1642D+. El dia comença a ser radiant, sembla que les pluges no continuaràn i nosaltres pujant un 3300m, això és Pura Vida com diuen els germans Teres. Anem fent per uns corriols i paisatges al.lucinants, "ziga zaga", em fa mal el coll de tant mirar cap amunt, quines muntanyes, quin respecte que fan. Ens anem fent la goma amb bastants corredors en aquest punt, corredors on en el seu dorsal hi posa "Finisher Tor 2010" te´ls mires de manera diferent, amb respecte, busquen el mateix que tu, però per segona vegada, uff!!! Fent treballar la ment una vegada i un altre i mantenint llargues converses imaginaries amb el meu pare, ens plantem a sota del Coll on notes que et falta caixa, sembla que el cor hagi de sortir per un lloc o una ltre, quina canya!! Pujo i em penso que ho estic fent a bon ritme fins que de cop sento veus i em passa un paio puntejant com si res, ostiaaa!!!!



Un cop d´alt parlem amb els nois del control, quatre fotos i seguim gass baix no abans sense passar algún pas una mica complicat de cordes i cadenes, parem uns minuts al refugi Vittorio Sella on em curo unes llagues extranyes que m´han sortit als peus, em poso uns compeeds, un caldo i direcció a Cogne, després me´n dono comte que m´havia deixat tot el botíquin al refugi, el que el devia trobar es va fotre les botes, i havia pastilles de tots els colors. Un cop a la segona base de vida em torno a mirar els peus i tinc llagues per tot arreu, estic flipant. Li comento amb el metge, que em diu que no me les punxa pas i només me les tapa amb espadadrap. Vaig a dutxar-me, mengem una mica i intento dormir, dic intento perquè hi ha un paio que sembla un tractor dels anys 20, ostia com ronca el paio. El Carles si que aconsegueix dormir algo, jo desisteixo i marxo cap a les taules a berenar on tornem a coincidir amb el Bodi i l´Enric.

Settore 3
Cogne-Donnas
46,595km 1383D+ 2600D-

Abans que es faci fosc comencem la tercera etapa on mirant el road book t´alegres de que "només" hi hagi 1383 D+ on ens els pulirem al principi, tot coronant Col Fenetre a 2827m.Comencem a pujar una altre vegada, jo començo a tenir molesties a les plantes dels peus però de moment puc anar tirant, em concentro en avançar i avançar, sense importar res més. La pujada és força comoda, passem al costat d´una gran cascada, Lillaz, amb un soroll tremendo, quins paisatges. Segona nit i de moment vaig bé, ens coloquem els frontals, el cel és ben estrellat i comença a fer fred, espero a abrigar-me ja que a lo lluny ja es veuen les llums del Rifugio Sogno. Capgrós de mi arribo un pèl gelat al refugi, mare meva quin refugi. Hi ha menjar per un exercit, i diferent al que hem menjat en aquests dos dies, uns sof`s impressionants on hi ha algún corredor ben adormit, quina enveja... Primer de tot el que primer necessito són uns compeeds per les butllofes ja que comencen a rabiar. El guarda molt amablement me´n dona un parell i em curo, mentres parlem una estoneta amb el reporter de la revista Trail (haviam si hi ha sort i ens publica alguna foto). Un cop curat i després de menjar un caldo amb pasta ben calent tornem a enfilar els últims 300m que ens portaràn fins al Coll. Passen ràpid i de cop ja ens trobem desfent el desnivell que tant ens ha costat pujar. És per agafar-so amb calma perquè en aquest punt són 2.600 D- plens de pedres, arrels, fang... És tot un calvari, aqui tothom que et trobes està patint del mateix, els genolls comencen a notar el càstig, sort que a Donnas espero poder parar una estoneta i dormir. Continuem baixant i passem per dos refugis, on aprem poc més de 5 minuts per fer un café i seguir gasss cap baix. Després de fer tot un seguit de tobogans i de ponts penjats on hi ha un patí dñ altabaix que fot por arribem a Pontbosset, aqui parlem amb en carles de dormir una estona, putada, els tres nois de l´havituallament ens diuen que no.



Marxem un xic tocats tot travessant pobles, trams romans i asfalt fins que per fi arribem al punt més baix de la cursa, Donnas (330m). Agafem la bossa, ens dutxem i ràpid cap al metge on aqui si que em punxen les quatre butllofes que de moment he acumulat, ostia com crema el betadine, el que pobre home em fa una operació on sembla que me´ls deixa prou bé per poder continuar.



El Carles dorm i jo no tinc collons de tencar els ulls, això que estic fet pols, serà la cafeïna? No sé que és però som dimarts al matí i encara no he acuclat els ulls, fotaré un pet espectacular.

Settore 4
Donnas-Gressoney Saint Jean
53,542 4584D+ 3585D-

Ben nets, menjats i curats ens preparem per la quarta etapa, la que tothom li té respecte, la que et plantes en els 200kms, la que et fots un desnivell de la ostia, en definitiva, molt salvatge. Sortim amb molta calor, però amb moltes ganes, de moment pujant els peus semblen que aguanten, la son de moment no ataca, o sigui que amunt!! Ens ajuntem amb en Paco, un tros de pa, malagueny i amb un curriculum muntanyenc brutal, aqui la gent està curtida en mil batalles. Pugem uns 5km i 300 D+ fins el poble de Perloz on hi ha un grup de dones on tenen muntat un tiberi que fot por, he de dir que tot el voluntariat d´aquesta cursa és per treure´s el barret, t´ho donarien tot. Després d´omplir el dipòsit enfilem muntanya amunt fins el Rifugio Coda a 2224m, fa molta calor i les previsions són iguals pels altres dies de cursa, o sigui que ja ens podem anar calçant. La pujada és bastant suau, 1600 D+ en 12km per un bosc super alpí ple de ziga zagues, em recorda molt pujant cap al refugi de Colomers. Disfrutant del paisatge i escoltant Obrint Pas pugem a bon ritme fins a Coda, les vistes són increibles i l´ambient sensacional. Parem a omplir i menjar una mica i com que hem pujat, doncs tornem a baixar cap al meravellós Lago Vagno. Té un color preciós, turquesa, em quedaria per sempre més en aquest lloc sinó tingués familia. El dimarts s´acaba, el sol comença a perdrés darrera les muntanyes mentre nosaltres estem apunt de coronar Col de Marmontana després d´haver superat una altre cop 800 D+ en 6km, quin espectacle, el que estic molt amoïnat pel tema son ja que aviat farà 3 dies que rondo per la muntanya sense poder dormir. Baixant anem passant llacs i travessant valls increibles, on amb la llum dels frontals és pura magia. Aquest tram és un tobogan de parets d´uns 300 D+ amb molta pedra, molt tècnics, sobretot el Colle de la Vecchia (últim cim abans de baixar cap a Niel) on ens quedem sense respiració després de treure el cap entre les dues lloses gegants. Niel queda a sota mateix, ben il.luminat, preciós.



El que no és tant preciós és la punyetera baixada fins arribar al refugi, duríssima, amb un mal les llagues dels peus que em comencen a fer veure fantasmes. Arribem a lloc i decidim dormir un parell d´hores (fora de les bases de vida és el que et deixaven) primer per això toca parada amb el metge que em revisi els peus. Em trec els mitjons i m´asusto de com està el tema, aquesta quarta etapa plena de pedregots m´ha minat els peus, Sergi a partir d´ara toca patir i tirar. Intentem dormir amb unes tendes que tenen instalades però és impossible, fot un fred brutal i la gent que entra a la tenda et va despertant, o sigui que marxaré un altre cop sense dormir, ja van tres nits i ja no puc més, em començo a notar buit. Al cap de dues hores fotem el camp d´allà molt ratllats tots tres, ja que en Paco continua l´aventura amb nosaltres. Enfilem cap Col Lazoney 4km 832 D+ deunidó quin pepino, i jo que vaig coix i no ho veig gens clar, tinc ganes d´arribar a la base de vida i descansar de veritat. El carles tira i jo vaig fent amb el Paco, amb qui em trobo molt a gust i tot xerrant sens fa de dia coronant a 2400m.



No em cansaré de dir-ho, però aquesta vall és espectacular, estic fet pols però molt content, ja que estic a 9 km d´acabar la quarta etapa. El descens el faig molt lent i trucant a la familia on els hi vaig explicant les penúries de la última nit, però sem passa ràpid i de cop tot sortint del bosc ens trobem xafan asfalt, després d´una etapa dura on ens ha portat al voltant de 20 hores. Som a Gressoney (km 200 i 15000 D+ una bogeria) dimecres al matí, i com porto fent desde dilluns el primer que busco és el metge, on em fa unes cures al.lucinants, amb molt de tacte, el tio porta el "chaleco" de finisher de l´UTMB, o sigui que deu saber el que estic patint. Tinc molta gana, aqui em menjo dos plats de macarrons pomodoro i dos capuccinos que em deixen com nou. Parlem amb el Paco i quedem que no dormim, és d´hora i ja dormirem pel bosc quan la son ens ataqui de nou.

Settore 5
Gressoney-Valtournenche
36,018km 2749 D+ 2676 D-


Marxem del Palazzeto i seguim el riu per una via verda, en busca de la ansiada base de vida 6, fa molta calor i és ben d´hora, o sigui que avui tornarem a acabar ben cremats, tinc la cara i els braços ben negres, més que negres socarrimats de tantes hores campant per la muntanya. vaig llegint missatges, és increible el que heu aconseguit tots tant amb sms com trucades, l´energia que pot arribar a donar unes paraules sinceres i d´ajut, no em cansaré mai de donar-vos les gràcies. Amb l´emoció i les llagrimes als ulls vaig tirant direcció al Rifugio alpenzu, parada per omplir bidons i provar el Durbitan, encara no n´havia pres mai, però la son m´està castigant de mala manera i juntament amb les llagues als peus semblo un engendro voltant per la muntanya, lamentable.



La pujada a Col Pinter (és fa entre senders i rius per una vall preciosa) d´uns 11km i 1400 D+, és de bon fer, el que el sol apreta i has de beure sinó vols patir deshidratació. Ens anem fent la goma amb dos francesos on pujant els passo i baixant em passen, si hagués estat bé ni m´ensumen els gabatxos. Amb rabia i sense mirar amunt pujo i pujo fins que aconsegueixo arribar a Col Pinter 2776m, on les vistes tornen a ser d´escàndol. Després de disfrutar una bona estona, ja que pujant no em fan tant mal els peus, toca a tornar a patir de valent. baixada de 1000m D- fins a Saint -Jacques on m´espera una altre cura intensiva. Crec que hasta els cargols m´avançarien amb el ritme que porto a les baixades, però a base de coratge i missatges penso avançar fins que acabi o caigui mort.



Em torna a caçar en Paco i tot xerrant la baixada se´m fa més entretinguda. Abans d´arribar al poble, passem per una caseta on dues noies ens paren que prenen algo, agafem una cola pels dos i aprofito per mirar-me un dels peus que em fa molt mal. Al veure-ho una d´elles entra a casa i em treu el botiquí i em d´on una espècie d´ungüent casolà que diu que el fa ella, que me´l posi a les llagues que no em faràn tant mal. Es desviuen per nosaltres, és realment extraordinari.



Parada curteta i marxem no sense abans despedir-nos i agraïr el tracte que ens han donat. A mitja tarda i després d´un altre descens horrorós arribem a Saint-Jacques, demano "il dotore" i mentre em curen m´adormo 15 minuts. Impresionant com em desperto, el cos humà cada cop l´entenc menys, porto quatre dies de carrera i no he dormit n´hi dues hores. Fem un café i tornem a enfilar cap al Col di Nana 2770m passant pel Rifugio Gran Tournalin on sembla un macrohotel a 2535m, espectacular, tot de fusta i mab una gent super amable, amb molt de menjar un altre cop. Ens mengem una sopa de verduretes boníssima i un capuccino que treu els sentits, són qüasi les vuit del vespre i es va fent de nit, parlem amb en Paco a veure que fem, i decidim acabar de fer el coll, on queda poquet i mirar d´acabar la cinquena etapa abans de mitja nit. Em fa molta pena haver de marxar del refugi, s´hi està tant bé, però lo bo s´acaba, i més aqui al TOR. Amb una lluna plena espectular i un cel amb milions d´estrelles protegint-nos a cada un dels corredors i voluntaris arribem a Col di Nana i comencem un altre descens difícil, llarg, horrorós i molt pesat de 1500 D- fins al poble de Valtounenche. Aqui el mal és tant insoportable que arribo a marejar-me un parell de vegades, juntament amb la son i tot plegat, són moments de crisi molt difícils que encara avui escribint aquesta etapa no sé ni com els vaig poder arribar a passar. Per fi i molt desesperat cap a les 23:00 de la nit de dimecres arribem a una mena de teatre on el primer que fem és dutxar-nos i vestir-nos per aqui si, anar a dormir tres o quatre horetes ben bones. No abans sense passar pel metge i pobre, rebentar-me una mega butllofa al dit gros que semblava ben bé una piloteta de ping-pong. Fins i tot a mi mateix m´hagués fet fàstig rebentarme-la. Un cop curat cap a dormir i aqui si que dormo tres hores i perque em va despertar el Clave sinó n´hagués dormit dues més. Busco en Paco però no el trobo, enmig de tants llits i tanta gent no sé on s´ha fotut. Són les 3 de la matinada de dijous i estic ko, estic esmorzant amb els ulls tancats, em noto buit, necessito dormir una mica més, però el Carles diu que tirem.

Settore 6
Valtournenche-Ollomont
44,161km 3404D+ 3534D-

Marxem amb en Carles, a poc a poc fins que la musculatura torni a treballar, ara mateix està tot contracturat i semblem robots, alpinistes apunt de conquerir un 8000. Sort que en pocs minuts tot s´engrassa i un encara que no s´ho cregui ja torna a estar en cursa. Aquest cop anem a buscar Col Fenetre de Tzan 2.738m, una pujada d´uns 14km i 1200m D+ amb algún tobogan pel mig i ascendint per un bosc i passant per sota d´una pressa espectacular, com les de les pelicules d´en Bond, amb infinitat de llumetes i faroles, mare meva si rebentés això. És de nit i começo a tenir al.lucinancions, sento veus i veig cases on no n´hi han, sort que ja m´ho coneixo d´Andorra tot això, per sort no passa gaire estona que ja tornem assentats en una altre refugi, Rifugui barmasse. Fa fred i a dins si està perfecte, vull dormir 20 minuts però en Carles diu que no, que ell tira, hi comença a haver tensió i acabarà petant, hi han coses que no entenc. Marxo d´allà de mala gana, m´hi havia d´haver quedat però anem tirant, ell davant i jo darrera. Em fan mal els peus i m´adormo, de cop m´adono que no hi han marques, ja ens hem encigalat, retrocedim i per sort no ha estat gaire estona. Em torno a posar Obrint pas i em prenc una ampolleta de cafeïna, i decideixo que a partir d´aqui vaig sol, a veure si em caça en Paco i ja anirem fent junts. Abans de fer cim, hi torna a haver una caseta amb un petit havituallament, on tornem a coincidir amb el Clave, no paro gaire, fa fred, em prenc un café i cap amunt. Aqui ben bé no sé que acaba passant i acabem discutint, ell que vol tirar i jo que no puc, doncs l´invito que marxi que jo vaig més bé sol, estic més trànquil.



Aqui ja definitivament ja no ens veiem més fins Courmayer. Amb la meva música i guanyant desnivell a rribo al coll, el sol comença a fer presència i m´he de treure roba. Aquesta sisenaetapa és diferent a totes les altres, la primera pujada és la més llarga, però després et mantens a molta alçada i vas fent colls amunt i avall tipus Olla de Núria. Apareix el Cervino i amb ell el meu pare, s´em salten les llagrimes de cop, li encantava aquesta muntanya, sempre parlava d´ella des del dia que van anar-hi amb ma mare en un viatge que van fer per Suíssa.



Estem vorejant els 3000m i apareix aquella piramide davant teu de més de 4000m i realment és de les coses més al.lucinants que he vist mai. Van passant les hores i molt poc a poc també els kms, només penso en Ollomont, final de la sisena etapa, encara queda però el meu cap està tocat, les forces s´acaben i no sé com fer-ho. Vaig mirant el mobil i en quan sona un missatge me´l miro ràpidament, això és un plus de "x" kms més, en quan no tinc missatges doncs soc jo el que truco, necessito la veu de ma mare i la Meritxell, em diuen que tiri, que "només" em queden 60km, i entre llagrimes els hi dic que ja ho estic fent, però que mai més penso patir tant, cada passa és dolor, dolor a tot el cos, això és insufrible. A mitja tarda em torna a agafar en Paco i xino xano anem fent Colls, Col Terray 2775m, Col Chaleby 2693m, Col Vessona 2788m fins que arriba el maleït descens a Closé. Són 1300 D- que em fan veure les estrelles, un començament molt tècnic per una tartera, seguit per un sender on cada passa els tormells t´engeguen a pendre pel sac, dramàtic. M´he quedat sol i baixo com puc, ja que el meu ritme passa de penós a lamentable, fins que tot té un final i per fi s´acaba aquell infern, arribo a un prat i en Paco m´està esperant, em sap greu i li dic que tiri, que soc una càrrega i que ja m´ho faré sol. Em diu que val però m´invita primer a fer una dormideta de 20 minuts, li prenc la invitació i ens estirem sota un arbre. Al cap d´un quart d´hora per això ens despertem els dos per les picades de les formigues que se´ns estaven menjant, collons, si estem allà un parell d´hores només hi queden els ossos. La migdiada si se´n pot dir així sens ha posat de primera i ell tira cap a Closé, jo al meu ritme i arribo una mica més tard. Miro l´hora i no m´hi estic n´hi dos minuts ja que vull mirar d´arribar a Ollomont. Aqui no em faig mirar n´hi els peus, em fa por, tinc els tormells d´una embarassada i se m´hi estàn fent pupes perquè em freguen amb les bambes. Tornem a enfilar cap a l´últim coll del dia, Col Bruson, pujada de 1000 D+ i 7km, de bon fer fins al final, que és molt dret i pedregós. La faig molt bé i bastant ràpid ja que em tiro mitja hora parlant amb el meu germà pel mobil, em dona pota i pujant no em fan tant mal les butllofes. Un cop d´alt per fi veig el poble d´Ollomont, però no ens enganyem, almenys i tinc hora i mitja o dues fins que hi arribi. És el que m´ha agradat menys del Tor, l´aproximació als pobles i a les bases de vida, eren eternes, i acabaves desquiciat, i més suposo en el meu cas que no en podia córrer n´hi una. Almenys com havia pogut preveure arrivo a Ollomont de dia, el dijous ha estat un martiri però li he clavat l´estaca al Tor, em queden dos dies per poder fer la setena etapa i arrivo a Courmayer encara que sigui com un llimac. Entro al pavelló i vaig a veure el metge, no aguanto el mal als peus i cada cop que miro a sota m´espanto. M´estiren a la camilla i per primer cop en tinc un per cada peu, quin luxe. M´intenten treure les Brooks però no surten, estàn soldades als meus peus, és flipant. Em diuen que per anar bé haurien de fer-hi uns talls, dos als costats i un per darrera, els hi donc l´ok, estic al.lucinant del moment aquest. Al koala l´hi hagués encantat de veure allò tant Xtrem. Em fan unes cures prous bones per poder soportar l´última etapa, els hi deixo les bambes de record i me´n vaig a dormir. Vull tornar a dormir un parell d´hores i sortir per arribar el divendres de dia a Courmayer. Són qüasi les onze de la nit que em poso al llit i a la una ja em sona el mobil, quin martiri, no sé ni com em llevo i baixo a menjar. Uns macarrons a les dues del matí, un café, un durbitan i cap amunt. Abans però demano unes estisores per fer uns talls a les Icebug noves perque no m´entren, només tenien 100km pelats.

Settore 7
Ollomont-Courmayer
49km 2905D+ 3104D-

Surto tot sol, buit, fet pols, fa dies que estic aprop de l´infern però en poques
hores tocaré el cel. Vaig fent a pas de tortuga cap a Col Champillon 2707m, pujada per dins un bosc espés, molt dreta d´uns 6,5km i 1300m D+, vaig fent "s" i comencen les al.lucinacions, dinosaures que un cop m´hi acosto són arbres amb les seves branques, mantinc converses amb mi mateix, són moments de certa preocupació però menys mal que poc abans de fer el coll arribo al Rifugio Champillon, entro mort, la noia ho veu i m´ofereix dormir, jo no vull, però m´agafa pel braç i m´acompanya al llit. No em trec ni la motxilla ni les bambes, em posa una manta per sobre i em diu que quan passin dues hores em despertarà. Pobre, semblava un nen petit, només em faltava que em poses un bibi a la boca. Em toquen la cara i torno a veure la noia, em diu que han passat les dues hores i jo no m´ho crec, si sembla que han passat dos minuts!!! No vull marxar, però no em vull recrear gaire perquè ha arribat el dia de matar al Tor. M´assento a taula i em prepara un capuccino que em recorre tot el cos i de cop sense saber com torno a estar com un tronc. Li dono les gràcies, fins i tot l´abraço, no ploro per vergonya, però ho hagués fet, m´ha fet de mare durant unes hores i no sap com li agraïre durant tota la meva vida. Me´n vaig d´allà amb molta pena però vull acabar de dia i no em puc encantar, són les 4 del matí i encaro els últims 300 D+ que separen el refugi del coll. Tinc els sentiments a flor de pell i cada cop que penso en el meu pare, la familia, i en tots vosaltres no paro de plorar, camino i ploro, realment és molt estrany. Per fi veig sortir el sol en el descens cap a Saint-Rhemy, estic feliç perquè estic apunt d´acabar la bogeria més gran que haure fet mai, ha estat duríssim, molt en part per les plantes dels peus, no m´han deixat disfrutar del que hagués disfrutat realment d´aquesta cursa, però ja sabem tots que en un Ultra hi han tota mena de contratemps que un ha de mirar de superar. Vaig perdent alçada i començo a divisar la llarga pista que ens portarà al poble de Saint-Rhemy, en tinc ganes de trepitjar pla durant una llarga estona, els meus peus m´ho demanen a crits. Arribo a l´havituallament de Ponteille Dessot, hi veig menjar on fa sis dies que no menjo, tot un luxe, llàstima que no vull perdre temps i marxo esperitat. Em queden 10km de pista fins a Saint Rhemy i els aprofito per trucar, trotar una miqueta, el que les llagues em deixen i pensar amb tot el que m´ha arribat a passar desde que va començar la carrera. Per fi deixo la llarga pista i arribo al poble, molt bonic, turístic i amb unes pistes d´esqui guapíssimes. Aqui si que menjo un platet de caldo, embutit i unes galetes, ja que em d´encarar l´últim coll, Col Malatra 2936m, una paret de pedra acollonant i on sinó fos perquè Courmayer està darrera d´ella et posaries a plorar. Són les onze del matí i fa molta calor, comença l´aproximació cap a Malatra, 12km i 1400 D+, lenta molt lenta. Em passa l´Enric com una moto i em diu que vagi amb ell, li dic que no puc i que en poques hores en tornem a veure. Mica en mica aconsegueixo dominar aquell massis de pedra dret, tant imponent i en el que quan un acaba pujant pels graons metàl.lics que hi han al final sap que allò a acabat. No tinc paraules per descriure el que estàn veient els meus ulls, sembla com si acabessin d´obrir una finestra a d´alt el coll i et possessin tot el massís del Montblanc als ulls.



El cap em parla i m´avisa de que allò s´està acabant, de cop m´entristeixo, tinc moltes ganes d´arribar a Courmayer però no vull que allò s´acabi tot i el patiment que porto a sobre. Serà que estic delirant? Segur que si, he abusat massa de la cafeïna i els ibuprofens i em sembla que vaig mig dopat, Sergi tira cap avall i matem això d´una vegada.



Intento trotar però més impossible, faig servir els bastons de crosses i mica en mica m´acosto a Bonnati, fins que em criden i de cop se m´apareix en Bodi, no sé si és ell o una imatge, ens abracem, plorem, una imatge per la història. Avancem al meu ritme i li dic que tiri, que el pot córrer i jo no. Em diu que anem junts fins Bonnati i després ell tira. Arribem al refugi i ens clavem una cervesa, que per cert em puja bastant al cap. Marxem i en Bodi s´esvaeix de cop, ara el meu objectiu és Bertone, aquest cami ja el conec i em passa més ràpid del que em pensava, tobogans per una alfombra fresada de tanta gent que arriba a fer el Tour del Montblanc. Arrivo a Bertone i el somni de poguer arribar de dia sembla que el podrem complir. Arrivo al refugi amb un francés, els dos fem el mateix, ens demanem una "birra morati" i ens assentem disfrutant de les últimes hores d´un viatge d´anada i tornada al paradís fent parada a l´infern. Estic emocionat i no vull marxar, això s´acaba, però m´aixeco i em llanço com puc pel sender sense parar de pensar en l´entrada a Courmayer. A mitja baixada em trobo en Manels m´hi abraço com un nen petit, estic content però m´entristeix perquè s´ha quedat a les portes del somni. Amb ell vaig fent els últims metres avans d´entrar al poble on tremolo d´emoció a l´escoltar la gent, l´speaker i els esquellots que tant m´agraden. Entro pel carrer principal i m´abraço amb l´Eugeni, amb tothom que puc fins que per fi, divendres a les 18:28 i després de 128 hores acabo el TOR DES GEANTS.





No m´allargaré més perquè ja ho he fet prou, només donar les gràcies un altre cop a tothom i dir que és una cursa realment dura, molt dura, però única. Un cop l´has fet, mai més seràs el mateix.

IN BOCA EL LUPPO