Trail de Xerta (70km 4000m D+)

 Després dels dos experiments amb l´asfalt toca centrar-me en el que més m´agrada, la muntanya, i gràcies als consells del meu bon amic Jaume Folguera, decideixo inscriure´m al Trail de les Fonts a Xerta, on diuen que és molt salvatge i espectacular, ara mateix us dic que ningú s´havia equivocat. Me enamorat dels Ports!!! Parlant amb la Meritxell decidim que marxi divendres i dormi allà, ja que la cursa comença molt d´hora, a les 6 del matí, i desde Manresa i tinc 200km. No m´ha agradat mai fer més kms amb cotxe que a peu, però a vegades no hi ha més remei. Divendres al vespre marxo trist, el Jan està bastant malalt i em fa pena, són moments durs, però la Meritxell em diu que marxi i disfruti, ho intentarem. Després d´un viatge pesat i molta son arribo a Xerta on vaig veient els frontals dels corredors que estàn fent la nocturneta.
Vaig a retrobar amics i koales, tinc ganes d´escoltar aventures i desproposits, doncs fa masses dies que no visc aquest ambient. Llàstima que és tard i marxem uns quants cap a una sala on l´organització ens hi deixa montar el campament. Entre volta i volta no crec que dormi més de dues hores, el meu cos ja no està acostumat a dormir a terra dins un sac. Però per fi sona el despertador, torrades de nutella, batut, sortida i gasss!!! És de nit però el dia ja comença a trencar i ben aviat tencarem els frontals. Des d´un principi m´enganxo amb el grup de davant, som cinc corredors capitanejats pel Guido, quin coet, però em sento bé i que carai avui no penso deixar res al dipòsit, vull veure en quin estat estic desprès de tants mesos sense curses. Anem fent per pistes i algún corriol sempre picant amunt fins a Paüls, poble preciós i primer avituallament on menjo bé, no vull sorpreses, a més aqui comença la cursa i comencem a enfilar de valent per un corriol espectacular, passant per sota d´una cinglera on cauen litres d´aigua en forma de cascada, per quedar-si una bona estona... Però estem en cursa i ja se sap, amunt i força, aqui en Jaume ja ens comença a deixar i ens quedem en Toni i jo, sembla que l´Adolf es queda i l´Israel també. La conexió amb en Toni és genial, a bon ritme i fent-la petar ens plantem a la Refoia km 18,5 on ens trobem amb el Ramon, autor de moltes de les fotos que veureu, aquest home és a tot arreu!!

No ens encantem gaire perquè a d´alt dels cims tot i que fa sol, el vent és força fred i jo que ho agafo tot, no em vull tornar a posar malalt. Ja m´havien avisat que el terreny era bastant salvatge, però veient-ho en propia persona he de dir que no m´ho pensava tant, perfecte per fer la cabra. Amb en Toni ens marquem un descens per un corriol brutal, a molt bon ritme direcció a Prat de Comte km 26, allà l´espera la seva xicota i jo encara m´hi trobo la Mireia, on amb la seva ajuda i ànims fa que voli en cada tram, és genial teniar assistència de luxe. Tornem a menjar, carreguem líquids i marxem amb bones sensacions tots dos, per una pista llarga amb uns fals plans duríssims, si vas tocat ets pell. No és el cas i ens plantem a la falda de la muntanya per enfilar-nos per unes rampes bastant verticals, amb molta pedra, fins i tot grimpant per una cresta al.lucinant, la vista dels Ports és genial. La pujada és curta, però dura, em gastat força gasolina i abans de fer cim em prenc un gel, no vull "ocellots" extranys. Un cop d´alt ens tornem a trobat amb en Ramon, on fa la seva cursa particular. Nosaltres el passem, saludem, i fem una de les crestes més xules que he fet mai, Tossal d´Engrillo km 33.

És un terreny molt tècnic, però divertit, has d´estar molt concentrat tota l´estona i això fa que el temps voli. Carreguem els bidons i amb en Toni ens llancem cap baix, fa molt bona pinta el descens que ens podem trobar fins a sant Roc. Abans però, un parell de tobogans per un paisatge on juraries que estàs als Pirineus no als Ports, cada km que faig em quedo més enamorat d´aquesta zona. De moment tot va de cara, circuit, companyia, em trobo fort, tot això abans de l´eslalom fins arribar a sant Roc.

Sant Roc km 41, molt ambient, aqui em trobo amb l´Albert i familia, descansant després de fer la TransGrancanaria, el que vaig com un coet i no em puc parar. L´avituallament és d´escandol, tot boníssim a part de l´ajuda moral de la Mireia i la xicota d´en Toni. No té desperdici la macrofont, sembla una cascada, a sobre remullant-me les cames visualitzo unes cerveses que han d´estar al punt... Ufff!!! Els voluntaris, que per cert van estar genials, ens comenten que ara ve una pujada llarga i dura, però realment tant me fa, em trobo tant bé que ja pot venir el que vulgui. Després d´un parell de sandvitxos de Nutella, gel i sals, em sento preparat per afrontar els 800m D+ que ens separen fins a l´Espina. Enmig d´un ambient molt guapo marxem amb en Toni per enfilar-nos altre vegada, aquest cop seguint la ruta dels Estels del Sud, no deixaré acabar l´any sense fer-la :)
Em trec el barret amb l´organització després de la feina que va fer amb aquest ascens, les nevades van destrossar bona part del recorregut amb arbres i verdissa caiguts enmig del cami, ells dos dies abans estaven desbrossant perquè una colla de bojos poguessim disfrutar de valent.
Seguim pujant, concentrats, no tinc ni ideia de com venen els del darrera, el que si que tinc clar és que lluitarem per mantenir el podi, i de pas ajudar al Toni a treure un bon coixí de minuts de cara a l´etapa de diuemenge.

Després d´una bona estona pujant coronem km 48 i ens deixem anar fins al poble de l´Alfara de Carles, 5km de descens on perdrem tot el que em guanyat feia una estona. Les curses són així, tot el que puja baixa diuen... Descens dret, tècnic, molta pedra, aquest si que fa mal a les cames un cop l´has fet, però que més dona si et trobes bé i vas a encarar l´última pujada de la cursa. Un cop entrem al poble veig amb el Ruben, no m´agrada veure corredors que ho han hagut de deixar, és molt dur. Però entre la seva ajuda, la de la Mireia i la Miriam em carreguen de força per afontar la pujada cap al Collado de Alfara, estem al km 53 i cada cop ho tenim més aprop. M´alegra molt també haver vist el Juanjo, ell correrà diumenge en el circuit de les terres de l´Ebre. Fa calor, anem pujant i bebent sovint, no sigui que apareguin les maleïdes rampes, torno a quedar bocabadat de la inmensitat dels Ports, aquest cop amb el Caro ben nevat i amb uns corriols tècnics on fan que disfruti com un nen.
Tinc ganes de tirar però em controlo, tampoc val la pena acabar trinxat per guanyar uns minuts, a més él millor d´aquestes curses és que t´endús cap a casa amistats per sempre, és molt gran aquest esport.
Un cop enfilats al coll, ens queden fer un parell de repetxons i deixar-nos anar fins a l´últim avituallament, la Font Nova km 64. Aqui ens avisen que el jaume acaba d´arribar, quina bestia, m´alegro molt per ell, aquest any en sentirem parlar molt. Ens estem poca estona, això si, ens mengem un coc boníssim, tot per encarar l´últim repetxonet i deixar-nos anar entre pistes i corriols per tornar a entrar a Xerta, després de 8h 37min en 2a i 3a posició.

Em va encantar trobar-me a un munt d´amics que no m´esperava, en Mans la Moix, Titan la Rosa, la Mireia el Jaume, el Ruben.... Molts que possiblement em deixi ja que anava cec de felicitat, però que us tinc a tots presents. Felicitar amb el Toni que finalment va quedar segon de les tres etapes, i com no al Jaume que va guanyar. A tots els "finishers" i els que ho vareu intentar, no desespereu, és dur no acabar un repte, però encara és més dur no començar-lo. QUE N´APRENGUIN!!

Mitja marató de Sitges (21km)

Fa tres dies que estic tancat a casa, amb amigdalitis i molta febre, espero que no tingui res a veure l´anada d´olla de diumenge passat on vaig baixar de la muntanya per iniciar-me amb això que en diuen asfalt. Duríssima, és la definició dels 21 quilometres que vaig fer darrera del Joan agonitzant des del km1 fins a l´arribada. Tothom pendent del rellotge i de res més, només senties pitar i pitar, realment és molt estressant, començant pels dorsals i acabant per la sortida. I ho dic perquè encara no sé com el Joan va i em posa al calaix de davant de tot, amb gent que només parla de fer 1:10, 1:12..., però això que és? Miro a darrera i veig més de 2000 persones amb el ganivet entre les dents, he captat la ideia, sortir a tota castanya sinó vols que t´esclafin com un cuc. Donen la sortida i gasss, passeig amunt només pendent de que no em passin per sobre, noto com si els peus no em toquessin al terra i efectivament, a 3:20 que anem, els mals auguris s´apoderen de mi, la rebentada pot ser estratosfèrica. Un cop el grup s´estira veig com regulem un pèl i ja em trobo millor, el Joan com un rellotge em va cantant els quilometres i els minuts en que els anem fent, jo només m´he de preocupar d´apretar les dents i córrer, que em sembla a mi que ja en tinc prou. El circuit consta de dues voltes de 10,5km és bastant planer tret d´ un parell de repetxons molt suaus, anem fent ziga-zagues per Sitges i això fa que despistis la ment durant força estona ja que et vas creuant amb les més de 2400 persones que estàn fent la mitja. Al.lucino bastant perquè més d´un cop sento,"un Koala a l´asfalt!!"
Realment no sé si per brètols o perquè, però s´agraeix quan sents aquestes coses, estem tots ben malament. Em creuo amb coneguts i amb en Mans un parell de vegades, més tard m´entero que el tio fa un crono boníssim, i això que la nit abans es veu que hi va haver gresca.
La primera volta em pasa bastant ràpid i encara que no m´ho crec vaig força sencer, no recordo molt bé però em sembla que fem sub37, de fet és igual ja que ens en queda una altre, veurem si el cos i ment aguanten ho s´acosta l´hora del rebentón final. Encarem altre cop tot el passeig, el Joan davant i jo enganxat a "roda", semblem ben bé com en Tom i Jerry, corrent l´un darrere l´altre. No deixa d´animar-me en tot moment, cosa que fa que tregui energia del no res, i no caigui desmaiat al mig de Sitges, cosa que seria molt perillós. Quan portem l´hora veig que acabem de passar pel km16, uff, no és que anem molt sobrats però fent aquests últims quilometres a 4:00 encara aconseguiré l´objectiu de fer el sub1h20min. Ni de conya el Joan em deixa relaxar i continuem seguint igual, per sota de 3:50 tota l´estona, i ell sobrat, si sapigués com vaig. Sort que ja ens endinsem pel centre de Sitges i vulguis que no veure tanta gent animant fa que acabis de cremar les últimes gotes de gasolina que queden al dipòsit. Entrem pel passeig, el Joan m´apreta i em diu de fer una serie de 500m, m´animo i baixem de 3:30 fins que agafem l´última corva per encarar cap a meta, allà em trobo el Jan de cara, que faig!! Ostres l´agafo de la mà però pobret no corre tant, o sigui que me´l carrego i faig els últims cincuanta metres amb el Jan a coll i jugant-me el rídicul per si caig davant de tota aquella gent que deu al.lucinar de com porto al pobre nen. Per fi s´ha acabat, tot i que el suplici ha estat curt, 1 hora 19min i 52 segons, el Joan em diu que ha sortit una mitja de 3min 48segons, qüasi que no m´ho crec, si que som bons :) Objectiu complert i molt content, tot gràcies a la gran feina que va fer la meva llebre particular i de luxe. Però no tot acaba aqui, desde mitja cursa que notava unes molesties al taló i em pensava que era el mitjo que estava mal col.locat, però no, sorpresa!! Descubreixo que tinc una butllofa del tamany d´una pilota de golf. No entenc res, una cosa si, que dur que és l´asfalt, però en principi crec que torno a pujar a les meves muntanyes que allò és el meu territori. Ara passats uns dies m´està picant el cuquet per fer un 10000, diuen que d´on no n´hi ha no en raja. Ja veure´m, primer a veure si puc sortir de casa que estic fins als peb....

 

Mencio especial al Joanet, fill del Jordi, membre de la cèl.lula del Garraf, branca dels Koala´s Team que ens va fer el seguiment d´un troç de la cursa amb patinet, el nano anava sobrat.

 

 

La SantSi més llarga? (86km 2990m D+)

No sabia que fer, si sortir a córrer o escriure aquesta crònica, la veritat és que veure "The Fine Line" abans d´anar a dormir m´ha posat com una moto. Com que avui ja havia fet el meu entrenament doncs em decidiré a escriure i no posar-me la sabatilles. Feia molt temps que tenia en ment una volteta per la Catalunya central que em feia molta gràcia fer, no trobava mai el moment, fins que vaig decidir que abans d´acabar l´any havia de caure. Parlo amb el Jaume i ràpidament em confirma que vindrà, el farreti desgràciadament no pot per problemes tècnics. La data fixada serà el dia 30 de desembre, i ja l´hem batejat, la Santsi més llarga.
Són les 7 del matí, fa un fred que pela, encenem els frontals i gasss! Sortim del Cube, ja que fins arribar a la Mola seguirem el track de la cursa que es va fer el 2010. Sortim a ritmet a veure si entrem en calor però no hi ha manera, entre el fred i els 4 quilets de la motxilla vaig encarcarat i no em trobo gens a gust. Quan comença a trencar el dia ja som al Pont de Vilomara apunt d´enfilar per un corriol amb un pendent sostingut fins a Sant Jaume de Vallhonesta, aquest tram és genial i per sort ja entrats en calor comencen les bones sensacions.

 

 

 

Ens endincem de ple pel parc natural de Sant Llorenç i l´Obac, impressionant la de camins i corriols que veuen els nostres ulls. Tot xerrant ens anem menjant els quilometres passant pels Hostalets del Davi, el Paller de tot l´any, Coll de Correu fins que després d´una llarga baixada anem a parar a la carretera que va fins Estenalles, la Barata km 24. Cotxes, gent, bicis, es nota que estem aprop d´una metropolis, fins ara un parell d´excursionistes és el que ens haviem trobat. Agafem la pista que ens ha de portar fins a Can Pobla i poc després ja enfilem els 3km i 600metres D+ drets fins a d´alt del cim on a mi almenys, m´espera un deliciós entrepa de "nutella", el gran secret per afrontar llargues travesses.

 

El dia és increible, cel clar i calurós, no sembla pas 30 de desembre, amb en Jaume els dos coincidim que és una llàstima que l´entreno no acabi allà, si està de meravella i la veritat fa mandra tornar-si a posar. Així que sense entretenir-nos gaire marxem direcció al Coll d´Estenalles, potser massa ràpid, potser per mala sort, sento que el Jaume es queixa i veig que s´ha fet una torta al tormell. Merda!! Adolorit parem una estona i caminem a veure si per sort tot es posa a lloc, sembla que si, però el veig un pèl coix, així que un cop arribats a Estenalles li ofereixo un ibuprofé. A veure si només ha estat un bon ensurt i pot continuar, sense ell aquesta volta no seria el mateix, jo per la meva part també me´n prenc un altre que el pubis comença a fer de les seves i això s´ha de parar abans que sigui massa tard. Direcció Rellinars agafem un dels trams més bonics, el Gr5 que més tard enllaçarà amb la ruta dels 3 Monestirs que ve de la bonica població de Mura, corriols i carenes espectaculars amb vistes a tot el parc on disfrutarem de valent deixant anar tots els sentits. Arribem a Rellinars cap a la 13:00 del migdia, portem 50km a les cames i crec que és bona hora per parar a dinar i agafar forces per encarar
l´últim terç de la travessa.

 
Entrepà de "nutella" , coke, gel i gasss!!! Sortim del poble en busca de les marques (que per cert he de dir que tot i portar el track estava molt ben marcat), caminant per fer baixar el dinar encarem un dels dos turons que em de salvar abans d´arribar fins a Monistrol. Tornem a agafar un bon ritme i anem passant urbanitzacions, pistorres infinites, carreteres i fins i tot creuem l´autopista per sota, ens estem acostant a la civilització. Aquest tram és d´uns 10 km i es fa força ràpid, ja que no hi ha gaire desnivell i anant amb el Jaume ja se sap, els kms passen ràpid. Arribem a Monistrol i omplim d´aigua a la plaça, jo ja fa estona que miro el rellotge i ja li deixo caure al Jaume que si apretem una miqueta no ens em ni de posar el frontal. Sense temps de res ja estem enfilant cap a Sta. Cecilia pel cami de l´Àngel, última xinxeta abans de desfer el recorregut cap a Manresa.

 

 

Com era d´esperar la temperatura tant bona que ens havia acompanyat durant tot el matí cau empicat a l´acostar-nos a la muntanya màgica, perquè sempre hi fa tant fred? Sort en tenim que amb els 500m de desnivell positiu no el notem gaire i a més amb el ritme que estem pujant. Un cop arribats a la carena nosaltres deixem Montserrat i agafem el Gr4 que ens ha de portar cap a St.Cristofol, tot el que haviem pujat, ho anem desfent per una suau baixada que ens portarà a l´encreuament amb la carretera de Marganell. Després de 8 hores a les cames i uns 65km per fi sento que el meu cos no carbura, l´avís dún "ocellot" s´aproxima, sort que ja ens anem coneixent i avans de que sigui massa tard parem a menjar. En poc més de dos minuts m´endrapo tot el que em queda, barreta, bossa de cacauets amb mel i l´últim entrepa. De cop sento que torna la força i ja tornem a cavalcar per aquestes pistorres infernals que ens tornaràn al lloc d´on hem sortit aquest matí. Després de 10hores 29minuts, 86km i 5980metres de desnivell acumulat tornem al lloc de sortida. Molt contents i un pèl cansats ens donem un premi anant a berenar/sopar al Viena, moltes gràcies Jaume pel gran dia viscut.

Si, estem molt sonats, i que!! Com que soc un cul inquiet, no podia estar el 31 sense fer res, o sigui que a última hora m´apunto a la Sant Silvestre d´Avinyó, una de les poques que fan de muntanya i amb un circuit divertit, ràpid i dur. 10km a tota castanya on al principi surto a l´espectativa de com reaccionarà el cos després de la pallissa del dia abans, però al km4 veig que tot èstà a lloc i acabo apretant fins arribar a la recta d´arribada on m´espera el Jan per fer els últims 100 metres junts, m´encanta!!! Ara si, després d´una setmana amb la menys que despreciable xifra de 221km i qüasi 8000metres D+ em despedeixo d´aquest 2012 esperant que aquest 2013 ens porti salut i molts kms a tots.

Allà on siguis, espero que m´acompanyis a cada passa. Et trobem a faltar...

Cursa neorural (24km1380m D+)

 

Des de que vaig conèixer al Santi i la Rosa tot han estat sorpreses, primer de tot, ell té l´honor de ser la persona que m´ha fotut més mal remenant-me, és un crak amb els pubis!! Són una parella molt catxonda, de les que m´agraden i s´agafen la vida amb molt humor. Un dia mentre em fotia mà a l´Espai Tortuga, em va comentar que tenia un circuit per muntanya al seu poble (Sta. Maria de Martorelles) molt extrem, que aviat esdevindria en cursa, segur que molts koales ens hi deixariem caure. Doncs així va ser, sona el despertador, em menjo la dosi havitual de "nutella", i em passa a buscar el Ruben i el Jose. Després d´encigalar-nos uns quants cops arribem al poble. Amb una hora per fer-ho tot, dorsals, XERRAR, canviar-nos, XERRAR, escalfar, XERRAR ... Fins que PAM!! Sortida a tota llet enfilant pels carrers del poble, cada cop se surt més ràpid i el meu cos no acaba d´assimilar aquestes sortides. Em sembla que em dedicaré exclusivament a Ultramaratons que vaig molt menys estressat. 

 

 

El Santi, director de la cursa on va rebre molt bones crítiques, no és per menys, ja que el circuit em va semblar espectacular, duríssim i per una serralada, la de Marina que em va encantar. Vegetació molt espessa en alguns trams on t´obligava a doblegar-te i mirar a terra per no menjar-te les branques dels arbres. L´endemà m´enrecordava d´algú ja que no recordo que les lumbars m´haguessin fet mai tant mal jejeje. És broma Santi, gran currada i gran joia la que tens al voltant del teu poble.

Aqui teniu dos dels especímens que us veu trobar a d´alt el Castell, el Koala i el Rastes, membres dels Koala´s Team. Córrer no sé si corren jejeje, però allà on van la lien. Quan vaig coronar el castell i vaig veure una rossa amb tutu em pensava que anava més cardat de lo normal, sort que va resultar un mal entés. S´ha d´agraïr la gran feina que van fer juntament amb la Mireia, l´Inyaki, la Queralt i el Kungfujete, que per cert no vaig poder saludar, a la pròxima segur!! Avituallament 100% Koala, amb molta cervesa, festa i aquest cop superant-se amb un sofà pel qui estigués més castigat i volgués descansar una estona. Que n´aprenguin!!!

Tornem a la cursa, em situo al capdavant per darrera del podi, els tres primers van molt llançats i sé que almenys dos d´ells sinó punxen no els pillo ni borratxo!! De fet el que em preocupa més és que no m´enganxin pel darrera, mirar de fer un bon paper i si hi ha sort poder enganxar la tercera plaça de podi, tot i que ho veig complicat. El circuit no té ni un minut de descans, puges per repetxons curts però molts drets, i baixes per corriols tècnics on has de posar tots els sentits per no deixar-hi alguna dent. Clar, vas tant collat que et passen els quilometres volant, però poc a poc començo a entrar en una dinamica de rampes i sobrecàrregues on mica en mica em van deixant ben tocat. La força m´abandona definitivament un pèl abans d´arribar al castell, tot i així amb el sobresforç aconsegueixo caçar al tercer corredor. Aqui hi han dues noticies, una de bona i l´altre dolenta. La bona és que tinc opció de podi, la dolenta és que vaig molt fos, però gràcies als meus amics koales i als seus crits arribem a l´avituallament tercert i quart junts. Ambient increible, ganes de beure una Voll i d´estar-me una estona allà però avui no puc :(  M´estic pocs segons on bec un got d´aigua i m´empasso un "cop de fuet" a veure si em surten forces d´algún lloc,  marxo a tota castanya. M´adono que he perdut un temps molt valuós ja que el que anava amb mi no estava per osties i no para, veig que le cagat i ja no tindré nassos d´atrapar-lo. Un cop coronat el castell em llanço cap baix ple de rabia i tot i que el segueixo veient de lluny el terreny no és el més adient per enxampar-lo, en poc més de 20 minuts ja tornem a ser al poble després de 2hores 10 minuts i en 4ta posició. Força content però amb el mal regust de que hauria passat sinó hagués parat al castell? Tant se val, lo important és que feia temps que no disfrutava tant fent la cabra amunt i avall.

Em trec el barret o el que sigui, però que dir de la nostra bestioleta, impressionant el Jaume Folguera, em sembla que l´any que ve disfrutarem molt veient-lo córrer i fotent canya a davant, felicitats!! L´enhorabona també amb el "perico" Granadero i tots els guanyadors. Per la meva banda vaig seguir la festa amb els amics hidratant-nos de civada i després amb la familia amb un gran tiberi a Sant Fost de CapCentelles. Per acabar la crònica, menció especial al "MegaPanetone" que va comprar la Meritxell a la fira de Nadal de Sta. Maria de Martorelles, ni dos dies va durar.

Marató del Montseny (42km 2700mD+)

3 mesos desconectat de curses, marxes i ultratrails, molt de temps però tot té una explicació. Doncs que la familia ha augmentat i ja som quatre. Us presento el Lau, un vailet de qüasi 4 kilos (ara ja 7kg XD) on ens fa anar de cul tot el dia, deunidó quin canvi. A partir d´ara no tinc horaris, vaig a entrenar quan puc, l´estona que em deixen i depén del dia arrossegant-me, ja que a les nits dóna molta guerra, però que guapo que és. Després de les presentacins, anem al gra, a finals d´Octubre tocava Barraques de Vinya, ambient de les grans ocasions i gran cursa amb uns corriols increibles. Com vaig patir, ostia com corre la gent, i jo que volia enganxar-me amb ells. Vaig rebentar com un cuc però varem donar la cara, al final 6é amb 1h 55min. Segueixo entrenant amb moltes ganes i tres setmanes després ens enfrontem a una de les maratons fortes del país, la marató del Montseny. 42km i 2700metres D+ que ens posaràn les piles. Per fer-ho més epic, divendres dos dies abans, estic fulminat a casa amb vòmits i diarrea, el patiment està assegurat.

 

 

Em passa a buscar el Jordi (rastes) i successivament anem agafant koales fins arribar a Sta.Maria de Palautordera. Un pèl justets anem a buscar els dorsals i saludant amics, és el que més m´agrada d´aquest esport. A les 8 en punt i sota un cel amenaçador sortim tots amb el ganivet entre les dents. Increible el ritme des del principi, avui a davant hi ha molt ferro i això es nota, vaig tant collat que decideixo baixar una marxa que sinó ja em veig arrossegant abans d´hora. Sota una fina pluja anem corrent pels fals plans que ens han de dur fins a St. Bernat, les cames no responen i ja em poso de mala llet. Que vols nano si fa dos dies estaves ben tou! Doncs quan arribo a l´avituallament m´hidrato bé i m´enpasso el primer "Cop de Fuet", espero que m´ajudi a encarar la dura pujada fins el Coll de l´home mort. Duríssima però entretinguda és la pujada, on després d´una bona estona pujant ens deixa a pocs metres del cim del Matagalls. Està ple de gent que anima i això s´agraeix, sembla que me recuperat i he avançat algún corredor, mentre carenejem em comenten que ara bé una baixada acollonant fins a St. Marçal, doncs no em van enganyar. Quina delicia, entre fulles i rocs més la bojeria que portava en aquells moments, faig un descens acollonant, al límit de deixar-me les dents en algún racó del Montseny.

 

 

Un cop arribat a St. Marçal miro de menjar una mica que fins aleshores no m´havia entrat res, i pel que veig seguirà sent així. Unes quantes xuxeries, gel, got d´aigua i anar marxant. M´ajunto amb un noi de Mallorca on està al.lucinant amb el circuit, no és per menys li dic, els colors que vesteixen el Montseny aquesta epoca són per recordar. Tot xerrant i esbufegant ens mengem un bon tros de pista on i surt el corriol que ens ha de portar fins al cim de les Agudes. Tela com puja això, se´m comencen a enrampar els bessons i ja veig que a partir d´aleshores serà un calvari.
Espectacular la pujada fins al Coll, molt dura, a estones molt dreta i grimpant, llàstima que un cop d´alt plovia bastant i juntament amb la boira no es veia res.

Caraneixem una estona pel paradís i de cop no sé si són paranoies o el cansament que sembla que sonin tambors de guerra.  Nosaltres anem fent, seguint la carena impressionant que ens portarà al turó de l´home i on m´espera el super-avituallament de la Mireia, la Montse i en Mans. Arribo enrampat fins les celles, em prenc una Coke i m´adono que no porto gels, sort que hi havia per allà el Diego que me´n va donar un, gràcies soci!! Obsessionat en baixar de les 5 hores marxo cap enfilar el Turó i començar a espatllar encara més les cames amb els 1200 metres de desnivell negatiu. M´enganxo amb en Mia i gasss cap baix, em costa molt seguir-lo ja que tinc les cames com dos troncs, que en feia de temps que no tenia aquestes sensacions. El Mia s´escapa, està fort, tot i que jo no vaig pas lent, no puc abaixar el ritme o sinó el meu petit repte personal haurà fracassat.Com autèntiques cabres i després d´un descens tècnic però espectacular tornem a enganxar la pista que ens ha de tornar a St.Bernat.

 

 

Com es disfruta corrent pel Montseny, encara que estiguin apunt de saltar-me les biel.les. Estic molt castigat, últimament amb les dues feres no tinc gaire estona per entrenar, i ara ho estic notant.  Però tot i així estic content, em prenc l´últim gel que m´ha donat el Diego i començo a córrer com un boig a veure si acabo amb el patiment abans d´hora. A ritmes prou alts després de 36kms començo a divisar el poble però tinc la sensació de que falta una última sorpresa. Dit i fet, quan el rellotge em marca els 42km, veig un retól on diu, "falta 1,5km i ja hi sou" Collons!!!

Em queden 8 minuts, ja puc obrir gasss de debó o no arribo, com un boig travesso el riu, quatre "zig-zag" pel bosc i ara si que encaro l´última baixada cap a l´arc d´arribada. Objectiu aconseguit, 4hores 59minuts i el millor de tot, deixar de maltractar les cames.

 

 



Vull felicitar a tota la gent que va estar als avituallaments, patint fred, tot perquè nosaltres podem gaudir de la muntanya i d´una marató increible. Donar les gràcies al Melcior i tot l´equip i als fisios per com cuide al corredor i sobretot a un grup de bretòls anomenats Koalas. Mencio especial també pel nostre recordman que va fer una cursa impresionant, 2n i 4hores 19minuts, per flipar!! Per acabar com bons koales que som, ens vam reunir tots a un bar per agafar forces, menjar no vam menjar, però beure! Sense comentaris...

 
Apunteu-la al calendari, Marató del Montseny, senzillament brutal!!!

Cavalls del Vent Open (75km 5000 D+)

 

Marxem amb l´Albert cap a Estasen per pasar la nit al refugi i sortir l´endemà ben d´hora a fer la travessa. Arribem un pèl abans de sopar però la olor que surt de la cuina fa presagiar del bon sopar que ens serviràn. Deixem els trastos i canviem impressions amb els altres corredors que estan al refugi. Al cap de poc ens estem cruspint una paella de muntanya al.lucinant, mentre preparem el pla per atacardemà la travessa, li comento d´anar per feina però sense estressar-nos, ell com no em dona el visti plau jejeje. Marxem a dormir d´hora i cap a les 4 del matí ens llancem a la conquesta del Cadí.

 

 

Sortim llençats direcció Gresolet, tant que amb menysde mitja hora ja estem al refugi, comencem molt bé, el que la xafogor que fa a aquestes hores del matí fa presagiar que patirem de calor. Fitxem, i sense perdre gaire temps enfilem cap al Puig de la Bauma, amunt garlant com dues cotorres arribem el coll més ràpid del previst. Ens llancem cap al corriol i la pista que ens ha de portar cap a Cal Cerdanyola, el dia es va acalarint i un cel blau ens acompanya a la meravellosa pujada dels Empedrats. Baixa poca aigua, és una llàstima perquè aquest tram és genial, abon ritme i fent saltirons entre el riu ens plantem al Sant Jordi en 45 minuts. Aqui ens mengem uns entrepanets de pernil salat per omplir bé el dipòsit de cara a la dura pujada fins al Niu de l´Aliga. Abans, Coll d´Escriu i pistaaaa fins a Gréixer, on seguim fins creuar la carretera de Coll de Pal i aqui si que ja ens comencem a enfilar cap a Rebost entremig d´un bosc espés. Comencem a sentir esquelles, moltes i cada cop més aprop, i després dún revolt ens surt tot un ramat de vaques a tot drap que venen cap a nosaltres. Ostia!! Ens enfilem marge amunt salvant el cami i bocabadats del "santFermin" que acabem de veure. En un moment ho vam entendre tot,a darrera hi anava el pastor amb el Patrol pressionant-les, qui el va parir... Encara amb el susto al cos enfilem els 800m D+ cap al Refugi, on hi arribem molt sencers, carreguem aigua  i amb ganes de tirem amunt fins al Niu on aqui si que parem 15 minuts per esmorzar i agafar forces per encarar la segona part de la travessa.

Ben tips li comento amb l´Albert que sinó punxem tenim el sub13 fàcil, ell no ho veu gaire clar però em veig confiat i avui crec que és el dia per fer un bon temps. Marxem amb un sol que comença a apretar de valent i ens llancem per la tartera, m´encanta tot aquest tram que ens ha de portar cap al serrat de les Esposes, corriols plens d´avets amb vistes cap a la Cerdanya, el repetxo curt però dret que ens porta al cim dels Penyes Altes, els prats espectaculars del Moixeró (tot i que aquest estiu estàn molt secs), natura en estat pur. Tot el desnivell que haviem guanyat desde Gréixer el perdem en poc més d´hora i mitja fins arribar al refugi, fa molta calor, és l´únic inconveient que ens pot fer la guitza des d´ara fins al final.

Tornem a omplir aigua i marxem cap a Cortals, tram molt curt però dur a causa del sol que ens cau damunt sobretot en tot el tram de pista, sort que són pocs kms... 45 minuts i ja estem assentats dins del refugi prenent-nos un parell de Cokes cada un, sabem que ens falta el tram més llarg però un cop fet ja només ens quedarà Gosolans i gasss cap a Estasen. La guarda ens explica que aquest any han tret el tram de Vimboca i que es puja fins a Pendis pel Gr150, on pel meu gust és més divertit i més corrible, ens va agradar molt als dos. Un cop passat Pendís vas a buscar el cami que ens conduïrà cap al serrat de la Muga i a disfrutar de les imponents parets del Cadí-Moixeró.

M´encanta aquest massís rocós que de ben petit sempre veia quan passava en cotxe, ara tinc l´oportumitat de passar-hi tot corrent. Amb moltes ganes fem l´últim repetxo que ens porta cap al refugi de Prat d´Aguiló, un parell de refrescos i amunt, enfilem la curta però dura pujada cap a Pas de Gosolans.

M´encanta aquesta pujada, hi ha molta gent que no, però a mi em té enamorat, tot i que moltes vegades he acabat agafant un "ocellot" al.lucinant. Un cop salvats els 2km i 500m D+ ja li veiem les orelles al llop, ens trobem uns amics que estaven a Estasen i ens deixen una estampa com a record d´aquesta meravellosa sortida. Miro el rellotge i li dic al´Albert que si li fotemcanya podem fer un sub 12h 30min. Ho intentem i comencem a cavalcar per la Serra Pedregosa com si fossim autèntics Cavalls del Vent. Pocs minuts desprésja divisem l´imponent Pedraforca i ens llancem cap al Colell i lapista que ens tornarà a portar al lloc d´origen de la travessa, el Lluís Estasen.

Objectiu aconseguit, vam còrrer de valent tota la pista 12hores 29minuts. Tant aviat com varem arribar al refugi, dues estrelles ben fresques per celebrar aquest gran dia de muntanya. Vull donar les gràcies a l´Albert per haver-me acompanyat i fer-me disfrutar de l´amistat d´una gran persona. Que us vagi molt bé amb el naixement de la Claudia.

Ronda dels Cims (160km 13000 D+)

Amb moltes ganes de tornar per acabar el que vaig deixar a mitges l´any passat tornava a Andorra, el petit país dels Pirineus. Molts nervis i ansietat, pensava que ho tenia tot controlat però des del primer moment que vaig trepitjar terreny andorrà em vaig adonar que estava com l´any anterior. Intento no pensar gaire disfrutant amb tots els amics que ens anem trobant i sobretot en el que ens espera l´endemà. Agafem dorsals, preparem les bosses dels avituallaments i marxem a sopar. Entrecot gegant i cap a l´apartament a descansar ja que dormir no crec, la nit abans d´un Ultra em costa moltíssim . Amb sensacions extranyes però amb moltes ganes marxem amb el Jordi cap a Ordino on a les vuit en punt donen la sortida amb aquesta meravellosa volta a tot el país. Sortim a bon ritme del poble i en pocs minuts ja estem pujant cap a la Collada de Ferreroles, sensacions boníssimes i un dia genial, tot i que a d´alt del cim puja la boira i el vent bufa fort. Coronem i tirem cap baix deixant-nos anar am el Jordi, aquest lloc és impressionant. Arribem a Sorteny km20, tres quarts d´hora menys que l´any passat, allà hi tenim en Massa i l´Assumpta on ens donen forces per encarar una altre pujada, Portell de Rialp. Les hores van passant ràpid i un cop fem cim ja es veu l´avituallament d´Ordino, ara queda carenejar, baixada i repetxo abans d´haver-nos guanyat un bon plat de pasta. Estem al km30, anem de conya, una hora i mitja per sota dels temps de l´any passat, físicament molt bé, però de cop torno a tenir malcos, el plat de pasta no se´m posa gaire fi, el Jordi s´adona de la situació i em diu d´anar tirant poc a poc per no pensar amb res més que no sigui la cursa. Comencem a enfilar el Cataperdís, em canso molt, les pulsacions se´m disparen, no em puc creure que m´estigui passant el mateix que fa un any, no ho entenc però tiro endavant intentant seguir el Jordi tot i que em costa moltíssim. Un cop arribem al Coll la muntanya ens deixa amb una d´aquelles vistes que és impossible d´esborrar,els tres llacs d´Angonella, a tothom que fagi muntanya li aconsello de pujar-hi perquè és una passada. El Jordi es llença cap baix i jo darrera seu, tot i que per dins sé que la cursa s´ha acabat, estic trist perquè tot són records, el cos se m´ha descontrolat un altre cop, no tinc ganes de continuar i necessito a la familia al meu costat. Però vaig fent darrera seu, coronem el Clot del Cavall però l´ansietat no em deixa ni respirar, o sigui que li dic al Jordi que tiri, no soc bona companyia i no el vull fer anar malament. Sense estressar-me vaig fent fins arribar al Refugi del Pla de l´Estany on entrego el dorsal. Vull donar les gràcies als koales per fer-me costat en aquells moments i a la Meritxell i el Jan per pujar a buscar-me a Andorra, no hi ha res com estar amb la familia. La Ronda haurà d´esperar com a mínim un any més...

Volta a la Cerdanya Ultrafons (192km 9000 D+)

En primer lloc vull enviar molta força a la familia de l´Stephane Brosse i una abraçada molt gran al Kilian i als seus, porto molts dies capficat a causa de la mort de l´esquiador francés, a vegades la vida és molt injusta. Des del meu humil Blog vull dedicar-li la crònica de la Volta a la Cerdanya.

Ha passat una setmana i en la memoria quedaràn aquestes 29 hores i mitja on tres corredors vam disfrutar com nens petits d´una gran volta i uns paisatges inoblidables. Som dijous dia 7 de juny i estem al museu Celrà, asseguts i escoltant l´Eduard Jornet on ens explica el briefing de la cursa. Som poquets però hi ha un ambient molt especial, tinc molt bones sensacions. Hem quedat amb el Xesc, l´Eugeni, el David, l´Oriol i un servidor per anar a sopar i dormir a l´apartament del Xesc a Osseja, moltes gràcies. Després d´omplir el dipòsit de carbohidrats, marxem cap a dormir, cosa que no vol dir que ho faci, ja que com sempre com un nen petit quan marxa d´excursió no acluco l´ull. Entre volta i volta per fi sona el despertador a dos quarts de set, ens vestim i marxem cap a la plaça dels herois a Puigcerdà, gran nom per donar la sortida a l´Ultra.

Per fi són les vuit. En Kilian fa el compte enrera i marxem en busca de sensacions indescriptibles tot perduts per la immensitat de la muntanya.

Marxem de Puigcerdà amb la ment posada en els 190km i qüasi 9000m D+, tots amb la mateixa il.lusió, tornar a entrar a la plaça dels herois dissabte o diumenge, tant se val, l´objectiu: acabar. Marxem a un ritme suau i ràpid ens situem al capdavant amb l´Eugeni, el Xesc i el que serà a partir d´ara un gran amic per tota la vida, el Miguel Mudarra.

Per camps i corriols comencem a enfilar pel Pla de les Forques direcció cap a la Molina on ens trobem amb les primeres rampes de l´Ultra. De moment cap problema perquè es fan bé, fa una calor enganxosa però suportable, s´ha de beure constantment i de pas provo la nova adquisició que em van dir que van molt bé, les pastilles Salsztick. Que verda que està la Cerdanya, i que raro es fa pujar per les pistes d´esqui de la Molina quan no estàn cobertes d´una llisa capa de neu verge. Un cop salvat el primer desnivell fort arribem al refugi, carreguem de líquid i ens llancem per un suau però impressionant descens per uns corriols on el sol a dures penes pot penetrar, tot creuant un riu d´aigua clara per uns pontets de fusta que fan la delicia de tots tres. Després d´aquella meravella cap al km30 arribem a Alp, aqui hi ha un gran ambient on ens donen ànims per seguir endavant.

El sol pica, és migdia i nosaltres continuem recorrent la Cerdanya, ara per entremig de camps i poblets on em quedo meravellat amb les seves casetes de pedra, fusta i pissarra. L´Eugeni va tocat del genoll i es va quedant enrera, em sap molt greu perquè tenia ganes d´acabar aquest Ultra amb ell, és un gran amic i una gran persona, la pròxima amb tu "hermanu". Anem avançant a bon ritme passant per Prats, Bellver i Das, disfrutant de la natura i de la imponent paret de la Serralada del Cadí. La desconexió és tant gran que un es deixa transportar per la gran companyia, el dia va avançant, anem menjant quilometres com si res. En un Ultra sempre hi han moments bons i moments durs, un que quedarà sempre en la memoria de tots tres va ser arribant a Montellà, on ens esperaven tota la classe de la Núria inclosa ella per acompanyar-nos un trosset del nostre cami, fent-nos de guia i acompanyats per tots aquells homenets (tela com tiren) un se sentia lliure i feliç, llàstima que ens vam despertar d´aquell somni tant màgic.

Seguim el nostre cami per uns corriols fantàstics, ja ens havia avisat l´Eduard que aquell lloc era preciós. Tobogans resseguint les parets majestuoses de la Serralada del Cadí, boscos d´avets amb un verd que enlluernava els nostres ulls i un riu que de cop ens porta a l´hermita de la mare de Déu de Bastanist. Allà una font amb una aigua fresquíssima ens fa recuperar les forces, ja que jo personalment vaig tocat de l´estómac, fa massa estona que no menjo sòlid i a Montellà no hi havia muntat l´avituallament. Quedava una pujada forta fins el poble d´Estana i un descens llarg però suau fins a Martinet o sigui que agafem forces i tirem amunt. Aqui em poso a darrera ja que passo per uns moments crítics i l´únic que vull és silenci i avançar, avançar fins Estana i menjar. Lo bo s´acaba, però lo dur també, i més ràpid del que tenia previst ens trobem amb les primeres cases d´Estana, allà si que ens tenien preparat un avituallament de luxe. Mengem, omplim provisions, em passo de rosca menjant trufes i marxem cap a Martinet en busca del tant ansiat plat de pasta. El descens és meravellós, el sol ponent-se al nostre darrera, la calor ja no apreta i en poc més de trenta minuts arribem a l´entrada de Martinet. Aquest cop la sorpresa ens la torna a preparar la Núria i la Naila per cert descalça, on ens escorten corrent fins a l´avituallament on hi ha en Kilian i un munt de persones més. Martinet km87, per fi plat de pasta i a recuperar forces, xerrem una estona i en Kilian ens explica quatre secrets... Que gran i humil que és aquest nano, increible, són una familia molt especial.
Després d´un descans ben merescut marxem de Martinet sabent que tenim per davant 18km i 1300m D+ fins arribar al refugi de Cap del Rec, ens posem com a repte arribar al refugi abans que es faci fosc, és una bona manera de motivar-se jugant amb la ment. Desenfundem els pals i tirem amunt, amb la grata sorpresa que arribant a Lles em trobo amb els Koales Jordi, Roger i la seva xicota l´Emi, quina alegria més gran, això em dona força per seguir ja que encara no vaig gaire fi de l´estòmac. Sense gaire temps per perdre ens despedim i comencem un suau fals pla cap a Aransa, el dia s´acaba i el sol va marxant amagant-se darrera les muntanyes.

Aransa, estem al voltant del km100 i això motiva, estem girant la truita i comencem a descomptar quilometres, la ment entra en joc. El refugi no pot ser gaire lluny ja que portem unes tres hores pujant. La nit ens cau a sobre i ens posem els frontals, el marcatge és excel.lent, el lloc és màgic, que més es pot demanar?
Les ganes d´arribar al refugi fan que a l´agafar la pista semblem tres cavalls desvocats en busca de la linia d´arribada, com em costa seguir aquell parell. Però el premi arriba i el Refugi se´ns il.lumina al davant, fa fred, prenem un caldo ben calent i tres infusions de mate de coca gentilesa del Xesc, ja que em diu que allò va molt bé per digerir. Em truca el Jaume a veure on paro, li dic que d´aqui poc estic a Viliella on m´està esperant amb la Mireia i el Jordi. Es fa tard i hem d´anar tirant, ens abriguem bé que allà d´alt fa fred i marxem cap a Viliella. Una baixada força tècnica i dreta ens deixa a l´entrada del poble on ens esperen el Jaume, la Mireia i el Jordi. Que et vinguin a veure a les dues del matí per tornar a marxar cap a casa és un gest tant gran que demostra lo bones persones que són. Aquell fet em va motivar tant que el meu cap va fer un gir de 180 graus, estava preparat per tot, disfrutar, patir m´era igual. Anavem al davant, il.lusionats i amb molta força mental, això ens va ajudar a superar els durs trams de pista i asfalt fins arribar a Prullans. Menció especial a la colla de voluntaris que van estar als avituallaments cuidant-nos com nens petits, sense ells aquestes curses no serien possibles. Aquell ambient tant fantàstic a Prullans a altes hores de la matinada i els dos gots de caldo fantàstic que havien preparat van fer que ens volguessim quedar més estona del previst però teniem feina i voliem arribar a Malniu com més aviat millor. El tram de Prullans fins a Meranges passant per Talltendre va ser genial, acompanyats constantment per rius, la Cerdanya als nostres peus, il.luminada, allò era el paradis. Se´ns va fer llarg però sabiem que arribava el tram més dur de l´Ultra i li teniem moltes ganes. Arribem a les cinc de la matinada a Meranges, km 134, ens informen que portem molt marge amb els perseguidors, però ens és igual, mentres podem seguirem igual. Menjo uns fruits secs i cap amunt en busca del refugi de Malniu. Al.lucinem amb els 3km 600m D+ de la pujada fins al refugi, però per altre banda sabem que ens queda una marató amb dues pujades no gaire fortes i haurem arribat al nostre destí. A Malniu ens preparen un té calent que a les sis del matí entra de meravella ja que estem glaçats, aqui tenim la segona bossa i decideixo canviar-me de bambes, els meus peus se que m´ho agraïràn. Estem a 2200m d´alçada i el sol treu el cap darrera les muntanyes, ni un sol núvol, es prepara un dia espectacular. Ens despedim dels guardes i després d´un descens de 1000m D- arribem a Ger, deunidó com han quedat les cames, però callats i conscients de que podem fer un bon temps tirem endavant, tots tres, sense queixar-nos.

La Cerdanya als nostres peus i nosaltres cavalcant sobre ella, el cansament s´apodera del nostre cos però dos troços de coca a les vuit del matí a Bolvir van fer tornar les forces que feia unes hores ens havien abandonat. Uns 30km ens separen de Puigcerdà, encara queda però estem fent una feina de grup molt bona. Marxem amb un regust amarg del gran avituallament que ens han preparat, i emprenem el cami que ens ha de portar cap a Guils, allà fem parada ràpida i marxem volant cap a la Tor de Querol en busca dels últims repetxons que ens han de portar a l´hermita de Belloc. Fa molta calor i la pujada pica de valent, fa estona que divisem l´hermita però no hi ha manera d´arribar-hi. Però a base d´esforç i perseverança acompanyats dels voluntaris de l´avituallament, arribem a una esplanada preciosa on jau tranquilament l´hermita. Tenim Puigcerdà a tocar, em comencen a entrar unes pessigolles a l´estómac fantàstic estic en un núvol, comença a bufar un aire fresc i decidim que és hora d´acabar la feina. Marxem però algo no va bé, el Xesc no és ell, té problemes respiratoris i està marejat, decidim que ell marca el ritme, caminant i trotant a estonetes, no tenim pressa.  Baixant per un prat, abans d´arribar a Llívia ens trobem amb l´Emma Roca on ens acompanya una estoneta, quin luxe compartir quilòmetres amb una campiona del món. 

L´arribada a Llívia és molt emocionant, hi ha un gran ambient i em fa una il.lusió especial tornar-me a trobar amb el Jordi. No tinc ganes de menjar ni beure, l´emoció s´apodera de tot el meu cos i només tinc ganes d´entrar a Puigcerdà. Així que quan tots tres estem llestos emprenem l´últim viatge direcció a la plaça dels herois de Puigcerdà. Carrers tallats, policia per tot arreu, gent aplaudint i cridant, la Núria que ens torna a acompanyar, estic escrivint aquestes linies i se´m posa la pell de gallina. Fins que dissabte a dos quatrs de dues del migdia i després de 29 hores 30 minuts entrem per una catifa vermella com si fossim tres cavallers agafats de la mà. Quins moments, l´Eduard, en Kilian, tota la plaça plena, van ser uns moments genials, sensacions que quedaràn per sempre.

Diumenge una mica més tranquil pugem amb la Meritxell i el Jan a l´entrega de premis, els nervis tornen a sortir quan pugem al calaix tots tres, faltava el Miguel que va haver de marxar el mateix diumenge per problemes de feina. Fotos, entrevistes, realment una bogeria per algú que no està acostumat a viure situacions d´aquestes.

Vull agraïr la feina feta per la organització, pel gran marcatge de tot el recorregut, per la generositat de tots els voluntaris, per les fotografies del Jordi, la Naila...  I sobretot FELICITAR a tots els corredors que vam estar a la linia de sortida. David em va saber molt greu la teva lesió, amunt i a per la propera. Sergini, molta força de cara al futur i ja saps, que ja no correrem mai més sols. I sobretot amb en "SuperPaco" un exemple de força i il.lusió que amb 74 anys va acabar la Volta a la Cerdanya com l´havia començat, amb un somriure. I com no també al seu fill Paco, una gran persona on vaig tenir el plaer de conèixer i compartir quilometres l´any passat al Tor Des Geants. Als dos gladiadors que em van acompanyar i que vam viure moments molt especials, una forta abraçada Xesc i Miguel.

Mentre a mi em tenien segrestat la premsa, en Kilian es va oferir a fer de cangur del Jan. M´imagino que algún secret li deuria explicar, però a hores d´ara encara no el sé...

El temps no s´atura i no es pot viure del passat, seguim entrenant i Andorra està a tocar. La Ronda s´acosta i torno a estar neguitós, espero que aquesta vegada amb tota la meva força i l´ajuda del meu pare tresquem com autèntics isards per les muntanyes d´aquest petit i alhora gran país.

Marató Zegama-Aizkorri (42km 5430 Dacumulat)

 Han passat quatre dies, estic al sofà amb la pota tiesa i encara digerint el gran cap de setmana a Zegama, mirarem que surti una bona crònica. És la primera vegada que la nit abans d´un Ultra o cursa descanso, i no ho entenc, perquè us asseguro que de nerviós n´estava un rato. Serà bo o dolent, això ja ho veurem d´aqui una estona. Em llevo, miro per la finestra i segueix plovent, tot són dubtes i no sé que agafar, definitivament i veient com està el temps i sobretot el terreny deixo la "xuleta" del sub5h a l´hotel. Això si, les dues neurones que encara em queden i funcionen prou bé han retingut algún dels parcials que necessito per cumplir la meva missió. Quedem a dos quarts de set amb l´Abel per esmorzar i omplir el motor de gasolina que avui tinc la sensació que el portaré passat de voltes.
Enmig d´una intensa boira i pluja marxem cap a Zegama amb moltes ganes de marxa. La cosa continua anant bé quan ens fan aparcar just davant del pavelló on ens dutxarem després, i on el dia havia quedat al.lucinat de la pota que correria aquest any la marató, quants craks!!
Ens posem la roba de feina i marxem cap a la plaça en busca d´amics i ambient, aviat ho trobem tot. Abraçades, riures, tot això és genial per passar els nervis previs a la sortida d´una cursa que promet ser èpica. Ens fem alguna foto amb algún dels craks que coneixo (aqui amb l´Oriol), i a dos quarts de nou entrem dins el recinte tancat on et fan el control de dorsal i xip.

Continuem amb l´escalfament de llengüa (no n´apendrem mai) i a les nou en punt PAM!!! Com un ramat de cavalls desbocats sortim tots a estirar el grup pels carrers de Zegama fins que en sortim, i atenció la xinxeta que comencem a pujar. Aqui ningú camina, vaig amb el ganxo bastant endavant, però a diferència d´altres dies em sento còmode, ostia que la liarem... Un cop passats els primers kms tothom a lloc i continuo a bon ritme pujant en busca d´una bona roda que em porti a bon cami. El terreny està fatal però m´ho agafo bé i de moment ni una molestia al pubis. Un cop arriben a l´avituallament de Bidarte (km5), comença una baixada amb tonelades de fang fins arribar al control de pas d´Otzaurte (km7). Miro el crono i la neurona m´informa que vaig clavat amb els parcials del sub5h. Que faig em pregunto? Li foto gas a veure que surt o miro de disfrutar més i a pendre pel sac el temps? Si fos una altre marató possiblement hagués triat la segona opció, però tractant-se d´aquesta vull intentar i aconseguir plaça directe per l´any que ve, got d´isotònic i amunt!!!

L´ambient en aquest punt és increible, gent cridant el teu nom pensant que són amics i no. Són autòctons paper en mà, amb una dels dorsals amb el nom, això és brutal.

No perdo gaire temps i agafem un corriol amb forta pendent i amb una barreja de fulla+fang  on fas un pas endavant i un altre enrerra, ric per no plorar però n´hi han d´altres al meu costat que es caguen amb la mare d´algú, no crec que valgui la pena perquè és el que ens espera en els següents 35km restants.

Sortim d´aquell fangar i enllacem uns kms bastant ràpids per una fageda plena de tobogans i on em deixo portar per la inmensitat d´aquell lloc. Estic disfrutant com mai i xupant roda d´un parell de bascos sortim d´aquell lloc tant increible per passar amb un altre que no té desperdici. Pedra i més pedra per assolir el primer cim del dia, l´Aratz (km16). A mida que anem pujant el vent áugmenta i la pluja transforma amb flogs de neu que se´t van esclafant a la cara. És per quedar-te allà parat, no pensar en res més del que la natura t´està donant, però em desperto i m´adono que estic glaçat, em poso el paravent i augmentem el ritme per atravessar la carena i agafar el prat que ens portarà cap a Santi Spiritu no sense abans passar pel tunel de pedra natural que la natura va decidir esculpir en aquell lloc. Sento un murmurri que gaire bé no sé d´on bé fins que després d´un revolt tancat i uns 200 metres de corriol apareixo als peus de Santi Spiritu (km20). Gel, got d´isotònic, agafo aire i amunt!!!!

Em trobo als peus de l´Aizkorri amb una xinxeta impressionant i desenes de persones cridant "oso ondo" "aupa sergi". Com collons voleu que un no s´esveri, doncs gassss amunt i passi el que passi. De cop em trobo amb el Bodi que em dóna anims i m´informa que un pèl més a d´alt hi ha un descans, l´Assumpta i el Jordi Saragossa fent unes fotos espectaculars, i segur que molts més que no vaig veure a causa de l´encegada que portava. Ara us ho dic, sort que no em vau veure al descanset aquell, perquè una mica més i trallo, ho vaig donar tot en aquell repetxo. Un cop marxats d´aquell lloc màgic torno a centrar-me i caminant a bon ritme, pujo i pujo adelantant a uns quants corredors i excursionistes que amb els seus crits et porten volant fins el cim de l´apreciat Aizkorri (km23).

Un cop sortits del bosc el vent i la neu tornen a fer acte de presència, aquest cop encara amb més força que l´Aratz, em torno a abrigar i entro a la carena on només unes cintes de plàstic em separen dels valents que hi han al cim de l´Aizkorri. Allò és una festa, el Jaume fent fotos, l´Ives amb el seu creeeeek, en Massa al petit refugi, però el temps i sobretot el crono no em deixen disfrutar d´aquell moment, un altre cop serà. Menjo un parell de gominoles, got d´isòtonic i marxo a enfrentar-me a l´aeria i sobretot tècnica carena que em portarà fins el punt més alt de la cursa, l´Aitxuri (km24 1550m). Trec el cap i m´apareix la famosa i temuda baixada "Ostiagorri" li diuen, m´ho crec perquè em sembla que mai havia fet una pendent tant dreta cara avall. Tot i així passant de les cordes que havien posat per assegurar el primer tram em llanço cap a baix no sense llepar un parell de vegades i on dono caça a la primera dona (Ohiana Kortazar) i l´Arnau Julià (campió del Món de raids), mare meva quina pota que tinc al davant!
Tot i així em trobo tant bé que obro gas i anem fent la goma durant una bona estona, em porten a bon ritme i estic disfrutant com mai, tant que me n´oblido fins i tot de parar a fer un pipi i me´l faig a sobre. No es pot perdre aquell ritme per res del món, total per una mica més de merda a sobre no?
Enmig de prats i on veus com les vaques disfruten menjant aquella herba tan fresca, nosaltres a tota castanya arribem a l´avituallament que hi ha just sota l´Andraitz (km28). Els bessons comencen a fer de les seves i em menjo un parell de plàtans, he d´assegurar perquè encara hi ha molta tela que tallar. Fa estona que no sé com vaig de temps, ara seria l´hora de treure la "xuleta" i no la porto, però un cop coroni l´Andraitz ja podré treure la calculadora i fer números. Esperonat pels voluntaris marxo i en poc més de 20 minuts arribo al cim on em trobo amb el Ramon amb la camera deixant constància d´aquell moment. Ara si, km 30 i el Bodi em va dir que tenia 12km per córrer de valent, això si, si el terreny estigués en millors condicions potser seria més fàcil.

Miro el crono i tot i que no vaig sobrat veig que si apreto baixaré de 5 hores i hauré aconseguit l´objectiu. Em llanço com una aguila sobre la seva presa muntanya avall, per corriols i pistes amb fang, fang i més fang. Rellisco, corro i em deixo anar, tant que en el km 34 més o menys em foto un lletot on pico de genoll al terra. Entre el fang i les perneres no m´adono del viatge que porto al genoll, potser millor, no sigui que m´entri el canguelo i ho foti tot a rodar. Uns minuts fora de combat però mica en mica em vaig refent, miro el crono i m´adono que estic volant fins arribar al km38 on m´esperen l´Anna, els Koales Jordi i Roger amb les respectives xicotes. Vaig tant encegat que no m´estic ni dos segons, ho sento nois però avui tenia feina, ja em perdonareu. Gas i més gas ja sento l´speaker de Zegama com va arribant la gent, entre el fred i l´emoció tinc tot el cos amb pell de gallina, igual que ara quan escric aquesta frase. T´adones que t´acostes a Zegama per la quantitat de gent que et vas trobant pel cami i et va cridant, en mans amb els seu colegues, en Bodi, el meu cosí, estelades, icurrinyes... Que gran que és tot això!! Després de 4 hores i 56 minuts i 77 de la general passo per sota de l´arc d´arribada muntat a la plaça, objectiu complert i si no passa res l´any que ve hi tornarem a ser. Gora Zegama :)

Com anècdota al finalitzar la cursa m´adono que el pinyo tindrà més conseqüències de les previstes, ja que després d´una dutxa em porten en ambulància junt amb un altre corredor cap a l´hospital de Zumarraga a cosir-me´l. Total 8 puntets de sutura i a descansar uns dies. Salut, muntanya i kms!!!

Vull agraïr l´esforç de la Meritxell, el Jan i el del petit Lau acompanyant-me en aquest viatge d´última hora tant especial per mi. Us estimo molt!!! I donar les gràcies a TOTS als que m´heu animat, ja que aquests dies són una mica durs, ja que no puc disfrutar del que més m´agrada, la muntanya.