Volta a la Cerdanya Ultrafons (192km 9000 D+)

En primer lloc vull enviar molta força a la familia de l´Stephane Brosse i una abraçada molt gran al Kilian i als seus, porto molts dies capficat a causa de la mort de l´esquiador francés, a vegades la vida és molt injusta. Des del meu humil Blog vull dedicar-li la crònica de la Volta a la Cerdanya.

Ha passat una setmana i en la memoria quedaràn aquestes 29 hores i mitja on tres corredors vam disfrutar com nens petits d´una gran volta i uns paisatges inoblidables. Som dijous dia 7 de juny i estem al museu Celrà, asseguts i escoltant l´Eduard Jornet on ens explica el briefing de la cursa. Som poquets però hi ha un ambient molt especial, tinc molt bones sensacions. Hem quedat amb el Xesc, l´Eugeni, el David, l´Oriol i un servidor per anar a sopar i dormir a l´apartament del Xesc a Osseja, moltes gràcies. Després d´omplir el dipòsit de carbohidrats, marxem cap a dormir, cosa que no vol dir que ho faci, ja que com sempre com un nen petit quan marxa d´excursió no acluco l´ull. Entre volta i volta per fi sona el despertador a dos quarts de set, ens vestim i marxem cap a la plaça dels herois a Puigcerdà, gran nom per donar la sortida a l´Ultra.

Per fi són les vuit. En Kilian fa el compte enrera i marxem en busca de sensacions indescriptibles tot perduts per la immensitat de la muntanya.

Marxem de Puigcerdà amb la ment posada en els 190km i qüasi 9000m D+, tots amb la mateixa il.lusió, tornar a entrar a la plaça dels herois dissabte o diumenge, tant se val, l´objectiu: acabar. Marxem a un ritme suau i ràpid ens situem al capdavant amb l´Eugeni, el Xesc i el que serà a partir d´ara un gran amic per tota la vida, el Miguel Mudarra.

Per camps i corriols comencem a enfilar pel Pla de les Forques direcció cap a la Molina on ens trobem amb les primeres rampes de l´Ultra. De moment cap problema perquè es fan bé, fa una calor enganxosa però suportable, s´ha de beure constantment i de pas provo la nova adquisició que em van dir que van molt bé, les pastilles Salsztick. Que verda que està la Cerdanya, i que raro es fa pujar per les pistes d´esqui de la Molina quan no estàn cobertes d´una llisa capa de neu verge. Un cop salvat el primer desnivell fort arribem al refugi, carreguem de líquid i ens llancem per un suau però impressionant descens per uns corriols on el sol a dures penes pot penetrar, tot creuant un riu d´aigua clara per uns pontets de fusta que fan la delicia de tots tres. Després d´aquella meravella cap al km30 arribem a Alp, aqui hi ha un gran ambient on ens donen ànims per seguir endavant.

El sol pica, és migdia i nosaltres continuem recorrent la Cerdanya, ara per entremig de camps i poblets on em quedo meravellat amb les seves casetes de pedra, fusta i pissarra. L´Eugeni va tocat del genoll i es va quedant enrera, em sap molt greu perquè tenia ganes d´acabar aquest Ultra amb ell, és un gran amic i una gran persona, la pròxima amb tu "hermanu". Anem avançant a bon ritme passant per Prats, Bellver i Das, disfrutant de la natura i de la imponent paret de la Serralada del Cadí. La desconexió és tant gran que un es deixa transportar per la gran companyia, el dia va avançant, anem menjant quilometres com si res. En un Ultra sempre hi han moments bons i moments durs, un que quedarà sempre en la memoria de tots tres va ser arribant a Montellà, on ens esperaven tota la classe de la Núria inclosa ella per acompanyar-nos un trosset del nostre cami, fent-nos de guia i acompanyats per tots aquells homenets (tela com tiren) un se sentia lliure i feliç, llàstima que ens vam despertar d´aquell somni tant màgic.

Seguim el nostre cami per uns corriols fantàstics, ja ens havia avisat l´Eduard que aquell lloc era preciós. Tobogans resseguint les parets majestuoses de la Serralada del Cadí, boscos d´avets amb un verd que enlluernava els nostres ulls i un riu que de cop ens porta a l´hermita de la mare de Déu de Bastanist. Allà una font amb una aigua fresquíssima ens fa recuperar les forces, ja que jo personalment vaig tocat de l´estómac, fa massa estona que no menjo sòlid i a Montellà no hi havia muntat l´avituallament. Quedava una pujada forta fins el poble d´Estana i un descens llarg però suau fins a Martinet o sigui que agafem forces i tirem amunt. Aqui em poso a darrera ja que passo per uns moments crítics i l´únic que vull és silenci i avançar, avançar fins Estana i menjar. Lo bo s´acaba, però lo dur també, i més ràpid del que tenia previst ens trobem amb les primeres cases d´Estana, allà si que ens tenien preparat un avituallament de luxe. Mengem, omplim provisions, em passo de rosca menjant trufes i marxem cap a Martinet en busca del tant ansiat plat de pasta. El descens és meravellós, el sol ponent-se al nostre darrera, la calor ja no apreta i en poc més de trenta minuts arribem a l´entrada de Martinet. Aquest cop la sorpresa ens la torna a preparar la Núria i la Naila per cert descalça, on ens escorten corrent fins a l´avituallament on hi ha en Kilian i un munt de persones més. Martinet km87, per fi plat de pasta i a recuperar forces, xerrem una estona i en Kilian ens explica quatre secrets... Que gran i humil que és aquest nano, increible, són una familia molt especial.
Després d´un descans ben merescut marxem de Martinet sabent que tenim per davant 18km i 1300m D+ fins arribar al refugi de Cap del Rec, ens posem com a repte arribar al refugi abans que es faci fosc, és una bona manera de motivar-se jugant amb la ment. Desenfundem els pals i tirem amunt, amb la grata sorpresa que arribant a Lles em trobo amb els Koales Jordi, Roger i la seva xicota l´Emi, quina alegria més gran, això em dona força per seguir ja que encara no vaig gaire fi de l´estòmac. Sense gaire temps per perdre ens despedim i comencem un suau fals pla cap a Aransa, el dia s´acaba i el sol va marxant amagant-se darrera les muntanyes.

Aransa, estem al voltant del km100 i això motiva, estem girant la truita i comencem a descomptar quilometres, la ment entra en joc. El refugi no pot ser gaire lluny ja que portem unes tres hores pujant. La nit ens cau a sobre i ens posem els frontals, el marcatge és excel.lent, el lloc és màgic, que més es pot demanar?
Les ganes d´arribar al refugi fan que a l´agafar la pista semblem tres cavalls desvocats en busca de la linia d´arribada, com em costa seguir aquell parell. Però el premi arriba i el Refugi se´ns il.lumina al davant, fa fred, prenem un caldo ben calent i tres infusions de mate de coca gentilesa del Xesc, ja que em diu que allò va molt bé per digerir. Em truca el Jaume a veure on paro, li dic que d´aqui poc estic a Viliella on m´està esperant amb la Mireia i el Jordi. Es fa tard i hem d´anar tirant, ens abriguem bé que allà d´alt fa fred i marxem cap a Viliella. Una baixada força tècnica i dreta ens deixa a l´entrada del poble on ens esperen el Jaume, la Mireia i el Jordi. Que et vinguin a veure a les dues del matí per tornar a marxar cap a casa és un gest tant gran que demostra lo bones persones que són. Aquell fet em va motivar tant que el meu cap va fer un gir de 180 graus, estava preparat per tot, disfrutar, patir m´era igual. Anavem al davant, il.lusionats i amb molta força mental, això ens va ajudar a superar els durs trams de pista i asfalt fins arribar a Prullans. Menció especial a la colla de voluntaris que van estar als avituallaments cuidant-nos com nens petits, sense ells aquestes curses no serien possibles. Aquell ambient tant fantàstic a Prullans a altes hores de la matinada i els dos gots de caldo fantàstic que havien preparat van fer que ens volguessim quedar més estona del previst però teniem feina i voliem arribar a Malniu com més aviat millor. El tram de Prullans fins a Meranges passant per Talltendre va ser genial, acompanyats constantment per rius, la Cerdanya als nostres peus, il.luminada, allò era el paradis. Se´ns va fer llarg però sabiem que arribava el tram més dur de l´Ultra i li teniem moltes ganes. Arribem a les cinc de la matinada a Meranges, km 134, ens informen que portem molt marge amb els perseguidors, però ens és igual, mentres podem seguirem igual. Menjo uns fruits secs i cap amunt en busca del refugi de Malniu. Al.lucinem amb els 3km 600m D+ de la pujada fins al refugi, però per altre banda sabem que ens queda una marató amb dues pujades no gaire fortes i haurem arribat al nostre destí. A Malniu ens preparen un té calent que a les sis del matí entra de meravella ja que estem glaçats, aqui tenim la segona bossa i decideixo canviar-me de bambes, els meus peus se que m´ho agraïràn. Estem a 2200m d´alçada i el sol treu el cap darrera les muntanyes, ni un sol núvol, es prepara un dia espectacular. Ens despedim dels guardes i després d´un descens de 1000m D- arribem a Ger, deunidó com han quedat les cames, però callats i conscients de que podem fer un bon temps tirem endavant, tots tres, sense queixar-nos.

La Cerdanya als nostres peus i nosaltres cavalcant sobre ella, el cansament s´apodera del nostre cos però dos troços de coca a les vuit del matí a Bolvir van fer tornar les forces que feia unes hores ens havien abandonat. Uns 30km ens separen de Puigcerdà, encara queda però estem fent una feina de grup molt bona. Marxem amb un regust amarg del gran avituallament que ens han preparat, i emprenem el cami que ens ha de portar cap a Guils, allà fem parada ràpida i marxem volant cap a la Tor de Querol en busca dels últims repetxons que ens han de portar a l´hermita de Belloc. Fa molta calor i la pujada pica de valent, fa estona que divisem l´hermita però no hi ha manera d´arribar-hi. Però a base d´esforç i perseverança acompanyats dels voluntaris de l´avituallament, arribem a una esplanada preciosa on jau tranquilament l´hermita. Tenim Puigcerdà a tocar, em comencen a entrar unes pessigolles a l´estómac fantàstic estic en un núvol, comença a bufar un aire fresc i decidim que és hora d´acabar la feina. Marxem però algo no va bé, el Xesc no és ell, té problemes respiratoris i està marejat, decidim que ell marca el ritme, caminant i trotant a estonetes, no tenim pressa.  Baixant per un prat, abans d´arribar a Llívia ens trobem amb l´Emma Roca on ens acompanya una estoneta, quin luxe compartir quilòmetres amb una campiona del món. 

L´arribada a Llívia és molt emocionant, hi ha un gran ambient i em fa una il.lusió especial tornar-me a trobar amb el Jordi. No tinc ganes de menjar ni beure, l´emoció s´apodera de tot el meu cos i només tinc ganes d´entrar a Puigcerdà. Així que quan tots tres estem llestos emprenem l´últim viatge direcció a la plaça dels herois de Puigcerdà. Carrers tallats, policia per tot arreu, gent aplaudint i cridant, la Núria que ens torna a acompanyar, estic escrivint aquestes linies i se´m posa la pell de gallina. Fins que dissabte a dos quatrs de dues del migdia i després de 29 hores 30 minuts entrem per una catifa vermella com si fossim tres cavallers agafats de la mà. Quins moments, l´Eduard, en Kilian, tota la plaça plena, van ser uns moments genials, sensacions que quedaràn per sempre.

Diumenge una mica més tranquil pugem amb la Meritxell i el Jan a l´entrega de premis, els nervis tornen a sortir quan pugem al calaix tots tres, faltava el Miguel que va haver de marxar el mateix diumenge per problemes de feina. Fotos, entrevistes, realment una bogeria per algú que no està acostumat a viure situacions d´aquestes.

Vull agraïr la feina feta per la organització, pel gran marcatge de tot el recorregut, per la generositat de tots els voluntaris, per les fotografies del Jordi, la Naila...  I sobretot FELICITAR a tots els corredors que vam estar a la linia de sortida. David em va saber molt greu la teva lesió, amunt i a per la propera. Sergini, molta força de cara al futur i ja saps, que ja no correrem mai més sols. I sobretot amb en "SuperPaco" un exemple de força i il.lusió que amb 74 anys va acabar la Volta a la Cerdanya com l´havia començat, amb un somriure. I com no també al seu fill Paco, una gran persona on vaig tenir el plaer de conèixer i compartir quilometres l´any passat al Tor Des Geants. Als dos gladiadors que em van acompanyar i que vam viure moments molt especials, una forta abraçada Xesc i Miguel.

Mentre a mi em tenien segrestat la premsa, en Kilian es va oferir a fer de cangur del Jan. M´imagino que algún secret li deuria explicar, però a hores d´ara encara no el sé...

El temps no s´atura i no es pot viure del passat, seguim entrenant i Andorra està a tocar. La Ronda s´acosta i torno a estar neguitós, espero que aquesta vegada amb tota la meva força i l´ajuda del meu pare tresquem com autèntics isards per les muntanyes d´aquest petit i alhora gran país.