Ronda dels Cims (170km 11800m d+)

Primer objectiu serio de l´any, i primer fiasco important, estic tocat però penso lluitar i poder cumplir el somni del TOR. Han passat dues setmanes de la bona cursa a la Nuria-Queralt (encara he de fer la crònica) i ja som a Andorra esperant la sortida de divendres. Estem tots ben acollonits però amb unes ganes boges de començar. Jo no acabo d´estar del tot bé, estic molt intrànquil i neguitós d´estar aqui a Andorra. Fa vuit mesos vaig passar en aquest petit país, els moments més durs de la meva vida i vaig decidir de fer aquesta cursa per dedicar-la exclusivament amb el meu pare. Som divendres 15 de Juliol a les vuit del matí i 138 "sonats" sortim d´Ordino direcció cap a les inmenses muntanyes Andorranes. Sortim amb en Clave i el Lluís anar fent kms sense passant-se de ritmes, aixó és molt llarg i no és pot fer el burro. Encarem la primera pujada seria cap a la Collada de Ferreroles, pujada bastant dreta amb una Vall preciosa, aqui avancem a bastanta gent, on mica en mica tothom acaba posant-se al seu lloc. Un cop al Coll, baixada bastant extrema direcció al Refugi de Sorteny, on ens trobem amb en Massa que fa de voluntari. Mengem i continuem la nostra aventura cap a la Portella de Rialb, seguint el riu on anem omplint els bidons, ja que aqui el sol apreta i només fem que beure. Cada cop estic més neguitós perquè s´acosta el km 36, segueixo amb molta força però hi ha algo al meu cos que no funciona, fins al punt que he de trucar a la Meritxell per sentir la seva veu i calmar-me una mica, ho aconsegueixo i segueixo tirant, això si, molt fotut. Un cop al Coll, baixada bastant corrible fins tornar a pujar cap l´Estany Esbalçat, on en poca estona arribarem al segon havituallament, a Arcalís. Mengem, em canvien la balissa que em diuen que no va i enfilem cap al cim de Cataperdís, un massís imponent pedregós sobre les pistés d´esquí. Aqui si que les cames em fan figa quan veig el cartell dels Estanys d´Angonella, mare meva, el cos entra en un estat d´ansietat, on em costa fins i tot caminar. 500 metres més amunt passem pel Coll del Cataperdís, on les vistes són espectaculars, i on aqui si que m´enfonso emocionalment quan diviso els estanys, comencen a venir-me tot de records amb el meu pare, els ulls s´humiteigen i baixo per la tartera a tot drap per poder ficar les mans dins l´aigua dels estanys com si fos amb ell a qui toqués. Són moments duríssims, parlo amb ell, només faig que demanar-li que em doni forces per seguir, però jo sé que no podré continuar, no tinc forces per res més que no sigui plorar, estic amb un nús a la gola i amb una ansietat brutal. L´únic que em fa feliç és saber que ens va deixar sense patir i en un dels llocs més bonics que hi pot haver en aquest món.



Després d´estar uns moments amb ell en aquesta vall tant increible, em despedeixo, li dic que un dia d´aquests hi tornaré per estar amb ell molta més estona de la que m´hagués agradat. Segueixo el cami direcció al Clot del Cavall, tinc molt clar que no tinc gens de ganes de seguir amb aquell patiment i li comento amb en Clave que al Pla de l´Estany plego, parlo per telefon amb la meva mare i la meva tieta on em diuen que tiri, que a el li agradaria, però no puc, em sap greu però és massa dur. En Carles sap lo malament que ho estic passant i ni tant sols insisteix en que continuí, tot al contari, que em diu que si jo plego ell també. Merda!! Això em fa molt mal, ja que em sento culpable del seu abandonament, però ell diu que no, que no està disfrutant i que sense mi no té motivació. Gràcies Carles, això que vas fer és molt gran, ara que sapigués que em va saber molt greu, gràcies germà. Al km 44 sota del Comapedrossa, al refugi del Pla de l´Estany va acabar el meu periple per Andorra, després de passar un altre cop per uns moments molt durs i haver d´abandonar una de les curses on li tenia més ganes. L´any que ve hi torno, i papa aquest cop l´acabo. Fins aviat!!


Vull felicitar a tots els companys que van poder fer realitat el seu somni i poder acabar, tant la Ronda, com el Mític i l´Iniciàtic.