Andorra UltraTrail Vallnord (112km 19400m desnivell acumulat)

Us poso quatre paraules del meu amic Clave on defineixen molt be el que varem fer a Andorra.

Il.lusió, respecte, ambició, superació



Sembla que fa 2 dies que vaig començar un pla d´entrenament per preparar dos objectius per aquesta llarga temporada, i ja han passat vuit messos, llargs, durs pero amb unes ganes tremendes de cremar kms i muntanya. Un ja ha caigut!!!!!
Som divendres 26 de juny i em despedeixo de la meva xicota i el meu fill a Manresa, me´n vaig amb uns nervis increibles cap a Andorra. El viatge se´m fa molt curt perque no paro de fer-me la pelicula de la cursa, nomes pensant en el fortissim desnivell que haurem de superar i les hores que estarem disfrutant de la muntanya i de gent realment meravellosa. Arribo a Andorra i truco al Clave, ens trobem amb ell i l´Angel Moreno, tots ben nerviosos anem dient la nostra, apareixen per alla grans craks com el raul Angulo, Xesc Teres, Lluis, Guido, la Mireia.... I molts que em deixo pero que els tinc a dins delmeu cap, un per un. La tarda passa lenta i dormo una estona, despres quedem per anar a sopar i em menjo un bon plat d´espaguetis i una bona cervesa, haviam si aixi se´m passen els nervis jajaja. Arriba l´hora d´anar a posar-se el tratge de feina i els nervis ja si que no em deixen ni pensar, no se que agafar, poca o massa roba, pals o sense, dos o tres parells de mitjons... Ostia no se que fer!!Vaig cap a la linia de sortida amb una motxilla carregada com si marxes una setmana jajaja. Alla escoltem les ultimes explicacions sobre el Trail del Gerard (organitzador). Son les 23:55 i comença a sonar una musica tipus opera on se´m posen els pels de punta, focs artificials i tots amb la boca ben oberta, mare meva, espectacular!!!!

Les 24:00, gasssssssssssss, sortim amb el Clave guradant molta pota que sabem que allo sera molt dur. 6km de pla passant per poblets fins arribar a Llords, alla comença la primera pujada seria cap el Clot del Cavall. Com puja i quanta aigua que baixa, ara aixo si espectacular la serp de llumetes que es veu muntanya avall. Com que deu ser la primera se´m fa curta, coronem i ens deixem anar amb un corriol espectacular on ens deixara a peus del Comapedrosa, respectivament al seu refugi, on mengem una mica i tirem sense pensar-ho gaire.

Tornem-hi, amunt, aqui el cami (si es que es pot dir cami) es una tartera malparida on nomes faig que caure, no ho entenc, em començo a rallar una mica pero sense dir res i amb orgull segueixo cap amunt, xafem neu, molta neu, agafats a una corda anem salvant desnivell, s´ escolta un gaiter i van tirant coets des del cim, es un somni i ho estic vivint. Les 4 del mati i estem a quasi 3000 metres, amb musica i gent animant, realment el que estem vivint quedara en la nostra ment per sempre. Ara aixo si, porto un "pajaron" a sobre que m´adormo, (sort del Carles que no em deixa pensar) sera l´alçada? Doncs avall, la baixada es ultratecnica, nomes faig que caure, sembla com si no hagues xafat mai muntanya, sort que arribem a una vall on hi hamig metre de neu i l´unic que has de fer es deixar-te anar i tirar-te, aixecar-te un altre cop i tirar-te, aixo es cosa de bojos!!!!!

Arribem al refugi de la Coma on mengem un caldo que entra de por, mengem una mica i tirem. Es fa de dia i aixo ja m´agrada mes, pugem un bon repetxo on seguidament comencem a baixar per les pistes i corriols de l´ estacio de Pal, alla ens trobem l´Abuelo i tirem junts fins l´habituallament. Com ja va comentar en Clave alla se´ns apareix un paio corrent d´esquena, alla ja em vaig acollonir perque em pensava que anava molt tou, pero no!! Falsa alarma, quin friki. Tornem a omplir els diposits de gasolina i em poso de curt, ja que el sol comença a apretar, ostres ho havia d´haver fet abans. Sortim per uns corriols on hi han unes vistes que es per quedar-te a viure, mare meva que xulo. Anem tirant i de cop ens trobem un bony davant nostre, es el bony de la Pica, ostres quin "pepino", doncs tornem a pujar, i ara amb tot el sol picant l´esquena. Se´m fa curt i ja som a la carena, cosa que vol dir que ens queden 9km de baixada fins a la Margineda. Tram de cordes i cadenes que fa acollonir fins i tot al mes expert escalador, estan bojos aquests andorrans!!!!!!

Un cop passat aquest tram comença una baixada tecnica i dreta sense cami, tot camp a traves on acabo amb els genolls i tormells ben destrossats. Km 42, per fi arribem a la Margineda, ja era hora perque tenia unes ganes tremendes de menjar, canviar-me i descansar una estona. Parlem amb en Clave i em diu que ara ve una pujada d´uns 1400m d+ qu ens l´hem d´agafar molt de tranquis. Aqui necessito sentir la veu de la Meritxell i la truco, al sentir-la m´entra una energia que de cop li dic al Carles que "p´arriba" que ja estic a tope, gassssssssssssss!!!! Comencem a tirar mica en mica xerrant i motivant-nos l´un a l´ altre, quin esport tant meravellos. La pujada es tremenda i pugem com les formigues a bon pas, començant a passar els primers "cadavers", tot fa preveure que hi haura un daltabaix, aquest Ultra es durissim.

Es divisa el refugi de Prat i apretem el ritme ja que anem els dos ben secs i necessiten hidratar-nos. Ens trobem l´Abuelo i diu que plega, que li fot mal tot, intentem evitar-ho pero sense exit, em sap molt greu, l´any que ve li has de fotre canya. Enfilem direccio Bou Mort pensant en arribar al refugi de Perafita el mes aviat possible ja que alla i podrem menjar i canviar-me de mitjons. Arribem al refugi, mengem pero no ens entretenim gaire, ja que l´organitzacio ens avisa que han pronosticat tempestes sobre les 15:00 de la tarda i son la 13:30. Espavilem i sortim direccio al refugi de l´Illa, aquest troç m´agrada molt ja que el vaig fer l´any passat per la marxa de CapdeRec. El lloc es espectacular, aigua per tot arreu, cascades, rapids, es espectacular!! Aqui amb en Clave parema refrescar-nos i juguem una mica amb l´aigua, quin parell de marietes jajajajaja. Jo m´amorro al riu i sense pensar-ho gaire bec aquella aigua fresca i dura que conte quantitat de minerals, ho pagare mes endavant amb problemes d´estomac. A uns 20 minuts d´arribar al refugi s´ajunten uns nuvols negres i de cop comença a descarregar una tempesta brutal, es en aquests moments on apretem mes per arribar al refugi. Arribem i estem congelats, el primer que fem es treure´ns la roba i jo em foto a un pam de la llar de foc, on acabo amb la pell mes feta que un pobre garrinet a la brasa jajajaja.




En aquests moments diuen que neutralitzen la cursa, quina putada!!! Durant aquests moments nomes fan que arribar corredors tots ben xops i congelats. Per sort la gent de l´organitzacio ens cuida molt i ens fa un caldo bonissim i un cafe que tambe entra de maravella, sort d´aixo. Es un moment un pel dramatic perque comença el baixon, parat, amb 65km i 6600m d+, mals pensaments, sort en tinc que en Clave me´ls treu del cap rapidament i em fot les piles, gracies germa!! Passades dues hores ens diuen que s´obre una finestra en el temps i que podem marxar cagant llets d´alla.

Doncs som-hi, marxem uns seixanta corredors direccio la Collada de Pessons, on escassos minuts d´haver marxat del refugi, torna a caure una altre tempesta. Alla tots estem ben acollonits, ja que els trons sonen a cau d´orella i nosaltres carenejant la Collada, argggggg. Coronem i un "friki amb un paraigues" ens indica el començament de la baixada. Avall, es divisa una tartera brutal, amb força neu, mare meva que patirem, pero sabem que anem directes cap l´habituallament del km78 i aixo ja son paraules majors. La baixada es durissima, no es pot correr ja que entre la neu i l´aigua que cau patina moltissim. Fem el que podem fins que conseguim arribar a les pistes d´esqui de Grau Roig. Des d´aqui ja es veu el poblet de les Bordes d´en Valira. El final de la baixada es fatal, pel mig d´un bosc tot enfangat sense cami, dramatic, pero tot i aixi arribem, enmig de la gent on t´anima i et puja la moral que no ho saben prou be. Un cop arribats em menjo dos plats d´arros amb tomaquet que entren "de muerte", el Carles no el veig be, fins el punt que em diu que plega. No saps pas el que dius company, m´has estat ajudant bona part del cami a treure els malpensaments de dintre del meu cap i ara ho deixes... No no no, em poso firmes, li ofereixo els meus pals i el foto tivar cap amunt. En aquest habituallament hi ha una cosa molt clara, que si en marxes, es per acabar, arribar a Ordino com un dels pocs elegits que aconseguiran fer-ho. Ens mirem i sabem que ho farem. Aqui hi torna a haver molta gent que plega, em sap molt greu perque hi ha gent que conec, l´any que ve segur que si companys!!!! Doncs amunt, juntament amb l´Ernest i 2 nanos mes comencem a pujar la primera de les tres muntanyes que ens queden, es dura, pero pugem a bon ritme, xerrant i agraint les vistes perque encara es de dia. Arribem a d´alt i ens animen, ja tenim la primera, ens en queden 2, la cosa comença a posar-se de cara, el que no sabem es que les dues que ens queden son durissimes. Encarem la baixada cap al proxim habituallament amb ganes i força animats, tot xerrant i esquivant tota mena de bassals i rierols que baixen per tota la vall, es impressionant. Aqui ja em de tornar a engegar els fronatsl, segona nit, deunido. Arribem a una pista i ja divisem el d¡refugi, que be, aqui em truca el meu germa i m´alegra molt, moltissim parlar amb ell, es fa molt agradable parlar amb aquests moments amb els que t´estimes, de cop recuperes per dins una energia que et fa anar com una moto. Arribem a l´habituallament i ostres ens ofereixen un caldo de verdures que esta tremendo, cauen dues tasses, mai m´havia alimentat tant be en cursa, aixo es nota i molt. Aqui ens espera una de les pujades mes dures que he fet mai, tant pel desnivell, pendent i sobretot pel cansament, aqui m´adono que de cames vaig sobrat pero se´m comencen a tancar els ulls. Mica en mica pugem sense apenes parlar, semblem ben be una expedicio a l´Everest, avancem lentament, pero cada cop ens apropem mes al cim, que dur que es, començo a veure coses extranyes, em sembla que es el reflexe de la lluna amb els llacs i la neu que esdibuixen coses rares, uff que malament. Per fi fem cim a la Cabana Sorda, com va dir el meu amic Clave els desnivells no son ni de conya els que posaven, aqui hi havia molt mes, se perfectament quant son 800m+. Fem un petit paro i ja encarem la baixada per encarar l´ultim cim, la Collada de Maners, 500m+ que seran brutals. Sincerament no se si es gaire bo portar el cos fins aquest limit, pero estava fos de ment, les cames m´anaven soles pero tancava els ulls expressament per dormir apenes uns segons, els tornava a obrir per veure el cami i els tornava a tencar, increible!!!! Pugem a dures penes i el grup es va separant, toco terra un parell de vegades per estar massa estona amb els ulls tencats, pero com que tota histori a que un comença te un final, doncs si, ultim cim, ens hem cascat 9700m d+, una bogeria. Ara queden uns 17km de baixada i pla fins tornar a Ordino, lloc d´on varem sortir divendres. Aqui segueixo amb l´Ernest, vaig com si m´haguessin drogat, seguint la llum del frontal i nomes pensant en veure al JordiPapiol i en Massa a l´ultim refugi, quins nervis!!! Vaig molt rapid, abduit i tirant com mai, vaig molt be de cames i m´ho estic passant be, gasssssssss. Per fi ultim refugi i una laegria tremenda al veure al Jordi, en Massa dormia, llastima.

M´hidrato una mica i m´assento a esperar amb en Clave, que no m´havia donat conte que s´havia quedat endarrera. M´adormo, foto cops de cap i el Jordi m´aconsella que tiri capa ordino que sino em passara factura aquesta estona parat. Sense reaccionar gaire doncs tiro sol cap avall, rapid, molt rapid, com sino hagues fotut res i porto 100km a les cames. Una mica mes avall enganxo l´Ernest que no s´havia parat al refugi, anem fent fins a Ordino corrent, caminant, els meus peuets ja no poden mes, despres de tantes hores en remull estan fets un fastic. 6hores 30 minuts de diumenge, es ja de dia i per fi comencem a trobar gent, poca, pero ens animen com mai, saben que el que acabem de fer es espectacular, se m´escapen unes llagrimes, es la cosa mes dura que he fet mai i estic apunt d´acabar, ultima rampa i que dura que es fa i aixo ja esta. Despres de 28hores i 43 minuts arribem a Ordino. Ara si que tinc moltes ganes de veure el Jan, la Meritxell, els he trobat a faltar, mai haviem estat tant de temps separats, pero se que estaran orgullosos de mi, aixo es molt gran. Passem meta i ens espera l´Angel (maestro liante), mes gent, el Gerard (organitzador) i dos de la creu roja que ja em veuen la cara que porto jajajaja. Clave amic meu, que dic, ets com el meu germa gran, gracies per compartir aquesta fita tant important per mi, ens tornarem a veure i encara estarem mes orgullosos de nosaltres.

Ernest encantat de coneixet i ens veiem a xamonix campio.

Felicitar a tots els craks que he conegut aquests dos anys i tantes coses he apres d´ells... Guido, Rul, Xesc, Massa, JordiPapiol, Mireia, Abuelo, Cunyats, David, Mia... I molts amics que em deixo. Felicitats a tots. Salut i muntanya!!!!