Doncs si, ho heu vist bé, he descobert que hi ha vida més allà del córrer i ara m´estic aficionant d´allò més a la bicicleta. Trist i sense ganes de res, gràcies al Koala torno a tenir ganes de fer kms i reptes d´allò més golfos i xtrems. I per començar que millor que fer les 100 milles del Cap de Creus quan fa més d´un any que no agafo una bicicleta? El seny veig que no l´hem recuperat i això és el que dón sentit a les aventures/animalades que anem fent per la nostra geografia. El Raül feia temps que tenia un circuit en ment, calculat i traçat desde casa al sofa i segurament que cervesa en mà. Ens vam trobar a Manresa el Jordi, Koala, l´Enric i jo mateix el dia de Sant Esteve a la nit, i vam marxar direcció Roses per sortir al dia següent al matí.
Allà ens esperaven els germans Sella i l´Oriol. Un cop junts notava que s´estava coent una bona aventura, d´aquelles que ens deixaràn empremta per sempre més. El sopar cal dir que va ser memorable, no sé la quantitat de cerveses que van caure, però havent de fer la pedalada al dia següent diria que ens varem passar.
Ja som 27 de desembre, les 6 del matí i fa molt mal llevar-se, però hem vingut a disfrutar i encara que ens costi molt ens vestim i marxem fins al passeig de Roses on començarem a rodar. La temperatura encara és prou bona i segons el nostre meteoròleg no bufarà la tramuntana., així ho esperem sinó no ens trobaràn mai més. A dos quarts de vuit i puntuals maxem de Roses tot enfilant-nos per carreteres, pistes i corriols on ens han de portar fins a Cadaqués, no sense abans passar per llocs ídilics i coneguts per tothom com Cala Montjoi on hi ha el restaurant Bulli. Aqui ja comencem a tenir problemes, un per la perdua d´un Iphone que menys mal vam recuperar, i l´altre la primera punxadeta del dia.
La sortida del sol amb la Cala Montjoi al fons no té preu, som uns afortunats d´estar en aquells racons tant al.lucinants. Continuem el nostre cami cap a Cadaqués on ens espera el Jordi Sella que ens farà els havituallaments durant tot el dia, un monument li hauriem de fer!! Amb l´horari a tomar pel sac arribem a Cadaqués on parlem amb el Jordi i decidim que fins el Cap de Creus no farem el primer havituallament, ostres i jo que ja tenia una gana. Baixant cap a Cadaqués per la pista i mirant de seguir la roda dels craks, havia de mirar molt que no hem deixés les dents a les baixades, doncs la canalla anava a fons i jo soc bastant patata. Feia molt temps que no pujava cap a la Costa Brava i s´ha de dir que té un encant especial, és tot molt salvatge.
Marxem de Cadaqués no sense abans encigalant-nos una mica amb el gps i tornem a enfilar per carretera direcció al Cap de Creus, el Jordi ens va fent la goma amb la furgoneta ja que fins arribar al far ho farem per carretera, una carretera al.lucinant amb unes vistes que tallen la respiració, penyasegats tallats pel mar salvatge de la Costa Brava. El desnivell mica en mica es fa notar, et va castigant lentament i ja comencem a portar unes quantes hores sobre de la bicicleta. Per acabar-ho d´arreglar aqui el vent es comença a esverar, ens ve de cara, i costa molt arribar fins al far, però mica en mica aconseguim arribar al nostre objectiu.
Ara si, el Jordi ens prepara uns entrepans i arrassem, no queden ni les molles. Collons quina gana portavem tots, l´únic que emprenya és el vent que ens fa marxar abans d´hora. L´anecdota va ser protagonitzada per un gos que una mica més i li roba el casc amb l´Enric, això de la crisi acabarà malament. Marxem ràpidament en busca del cami que ens ha de portar cap al Port de la Selva, dic cami perquè aqui si que l´encigalada que ens fotem és d´aquelles memorables. Jo que no havia agafat la btt en l´últim any i que el màxim que havia fet eren pistes, doncs em foten per un corriol super extrem on acabem a nivell de mar en una cala que treu els sentits. Sort que hi ha una casa en ruïnes, sinó diria que som els primers humans a trepitjar-la. Aqui no es veu cap cami a seguir i estem envoltats de turons i pedres salvatges que com podreu apreciar amb la fotografia acabem pujant amb la bici a l´esquena, com m´agrada, ara que si ho hem de fer gaires vegades pot ser que triguem tres dies a fer les 100 milles.
Deunidó l´esforç que em d´emplear per sortir d´aquell cul de món, per sort un cop d´alt retrobem el camí i comencem a trobar cartells. Sembla que la civilització és aprop i per sort podrem dinar ben aviat. La baixada cap al Port de la Selva és ben xula i la fem en un moment. A l´arribar al passeig ja veiem al Jordi on ens torna a preparar l´havituallament per poder encarar la pujada més llarga que farem. Un cop menjats i repostats enfilem per carretera cap al Monestir de Sant Pere de Rodes. La pujada és llarga i amb unes pendents considerables, però al ser asfalt un posa el molinet i xino xano i parlant d´Ultres i futurs reptes arribem al Monestir.
Impressionant el monestir, llàstima que avui no ens podem quedar a fer-hi la visita que tenim pressa, hem de mirar d´arribar abans que es faci fosc a Vilamaniscle, meitat de la ruta i on els germans Sella ens deixaràn per seguir nosaltres durant la nit. Enmig de pistes, corriols i molt desnivell, aconseguim arribar al poble, on el primer que veiem és la furgoneta i en Jordi esperant-nos allà trànquilament. Tornem a menjar uns entrepans, fruits secs i carreguem de polvos els bidons. Preparem bé les motxilles, ens posem els frontals i amb molta pena ens despedim d´en Mans i en Jordi.
En aquells moments pensava, quina sort aquest parell, estàn a 18km de Roses i en un moment estaràn dutxats i fotent-se un bon sopar tot amanit amb unes bones cerveses. Però són moments de devilitat que un ha de lluitar i tirar endavant, i així ho fem, marxem direcció França tot fent-se de nit sota la llum d´un cel estrellat i els nostres frontals. Ja és negra nit i tot pujant per un port direcció Banyuls pillo una pàjara monumental, me abrigat massa i la sensació d´angoixa em deixa molt tocat. Sort en tinc del gran equip que hem fet que en un momnet en tornen a la terra mitjançant tota classe de productes dopants tots dintre de la legalitat, desde pastilletes d´isostar, passant per gels i fins i tot una llauna de Burn. Total que en un tres i no res ja estic com una moto i apunt pel que vingui. La baixada cap a Banyuls és impressionant, per una pista molt bona i tots a tota castanya gràcies a les potents llums que porten l´Enric i el Koala. A mitja tarda arribem A Banyuls i busquem algún super per comprar menjar, ja que anem sota mínims. Però estem a França i a les set de la tarda està tot tancat, no hi ha ningú pels carrers i fa un fred que pela. L´únic que podem fer és trobar un bon caixer per mirar de menjar-nos els entrepans que potravem de reserva. Un cop localitzem un caixer veiem que a dins hi ha un tio treient calers o no sé que collons fot, però ens acabem menjant els entrepans a fora morts de fred i acabem marxant d´aquell poble de mala mort on segur que a l´estiu s´hi deu estar de meravella.
Estem un altre cop a nivell de mar i sabem que hem de remontar uns 405m D+ per poder tornar cap a Catalunya i anar a para a PortBou a veure si allà ens donen de sopar com Déu mana. La pujada de tornada cap a catalunya us la puc definir com "l´infern", unes pendents impressionants on hem falten plats i pinyons a la bici, i per adovar-ho començo a tenir el culet molt tendre, tant que em sembla que se m´ha deformat i tot. Entre suor, llagrimes i algún que d´altre pajarón per fi arribem al punt més alt, portem quasi 4000m D+ i pel que vaig veient és una bestiesa fere´ls amb una bicicleta. Però faltava el pitjor, si ja haviem patit prou pujant aquell "rampot" ni us podeu imeginar la baixada fins a Portbou, plena de pedres, arrels i tota mena d´obstacles que a dia d´avui encara no sé ni com no em vaig obrir el cap. Crec que amb aquella baixada en un sol dia em vaig llicenciar amb un curs ràpid de btt, quin patiment. Però com tot té un final per fi després d´aquell terreny tant salvatge trepitgem asfalt i cap a les 11 de la nit arribem a Portbou on hi fot un fred que pela, però amb l´alegria de que tornem a ser a Catalunya i ja ens queda poc per completar aquest impressionant repte. No em trobo bé i tinc mal cos, anem cansats i desesperats, però al final del carrer veiem un bar obert, no sabem si són al.lucinancions com qui està al desert i veu un oasi o realment és la realitat. I tant!! Estem a Catalunya i com no aqui els bars és l´últim que es tenca. deixem les bicis sense ni pensar que ens les poden robar i entrem, "no hace falta decir nada más" de les cares que van posar la gent quan van veure entrar cinc ciclistes a aquelles hores. Semblavem extraterrestres, tothom preguntava i ens tocava com si fossim d´un altre planeta. Val a dir que hi havia cada personatge bastant precari, amb una seva a sobre bastant important. Vam riure molt i va ser una estona realment memorable i des d´aqui donar les gràcies a la parella del bar on ens van fer uns entrepans de conya amb el pa acabat de fer. Bueno menys el meu que semblava un putu sabatot. Cap a la mitjanit un cop menjats i entrats en calor tornavem a marxar aquest cop si, per acabar el bucle que haviem començat unes hores abans. Com no tornavem a estar a nivell de mar i haviem de remontar un altre cop, aquest cop per això per carretera i amb unes pujades molt més suportables que les de Banyuls. Les hores van caient i el mal de cul i esquena en el cas del Jordi ens estàn deixant tocats a tots, i més quan direcció Colera tornem a remontar unes pendents increibles on ens van minant la moral però no ens l´acabaràn pas, som koales i com diu el nostre lema "Victòria&mort" aqui no es rendeix ningú. Comencem a veure cartells on Vilamaniscle el tenim a tocar i sense voler comencem a apretar i en pocs minuts tornem a entrar al poble on feia unes hores ens havien deixat els germans Sella. Ara si, el desnivell s´havia acabat i ens quedaven uns 18 kms fins a Rosses en pla i per carretera. Vam acabar agafant uns ritmes notablement alts vist les hores i kms que portavem a les cames, però la ment és gran i a base de lluita i patiment a les tres del matí entravem a Rosses. Qüasi 19 hores i 30 minuts varem tardar a fer aquest meravellós circuit dissenyat per un crak des del sofà, un circuit que segurament pendrà part del futur IronKoala del cap de Creus. Que n´aprenguin!!
