UltraTrail de Barcelona (110km 4500m d+)

Anem per la segona cursa de l´any, en tinc moltes ganes, potser masses. Em llevo molt d´hora, a les 4 de la matinada, esmorzo i cap a Sitges. A les 6 en punt aparco i me´n vaig cap a l´esglèsia que és on hi ha la sortida. M´encanta perquè ja començo a trobar amics i més amics, és lo millor d´aquest esport, que m´ha permés conèixer gent meravellosa que val molt la pena.

Val la pena endinsar-se dins d´aquest "mundillo" perquè conèixes gent genial.

Preparo totes les coses i comença la cursa. Són les 7 del matí i marxem de Sitges, el primer km i mig és neutralitzat, fins que sortim del poble. Un cop acabat el tram neutralitzat la gent surt cagant llets escales amunt, i n´hi ha unes quantes, cosa que et deixa la pota calenta per encarar els 108km restants. Anem enfilant per un corriol amb el grup de davant, molt forts, tots som corredors de l´Ultra, o sigui que el ritme que portem no és normal, massa ràpid. Des del primer moment em noto fluix, porto un més molt tapat i em costa respirar. A més amb l´agravant de que són dos quarts de vuit del matí i estic suant com mai. Bec aigua sense parar i això no és normal en mi, ja que aguanto prou bé la calor, algo no rutlla però endavant. Ens ajuntem amb el Jordi de Manresa, l´Albert del Pont i el Rafa, un bon grup on portem un bon ritme, tant que amb hora i mitja ja estem al km 16. Aqui omplim d´aigua i em menjo un parell de trossos de sindria, que entra de meravella. Marxem tot el grupet i anem enfilant pel mig d´una riera amb una vegetació molt densa, apartant plantes en tot moment i mirant de no caure amb les pedres que hi ha al terra. Tanta concentració fa que ens encigalem i ja tinguem la primera perdua, cosa que no som els únics ja que ens trobem de cara un nombrós grup de corredors que els hi ha passat el mateix. Tirem enrera i trobem les marques, renegant seguim el cami cap a Begues. Són les 10 del matí i estic patint com mai, bec aigua i més aigua i em començo a notar l´estòmac molt inflat. Parlant entre els membres del grupet ens adonem que per una cosa o una altre tots estem patint lo nostre, el Rafa diu que no té bones sensacions, el Jordi el quadriceps i jo el malestar i el maleït abductor que em fot unes tibades brutals. Entre tanta fustració arribem a Begues (km35) i em trobo el Martox amb el Carles i el Rül, han esta marcant l´Ultra (quins craks :). Jo arribo bastant tocat, miro de menjar-me un plat de macarrons però tinc l´estòmac fotut. Aqui em replantejo canviar-me al Trail perquè sinó veig que fent l ´Ultra no arribaré a sopar a Sallent. Dura decisió però encertada de cara al final del dia. Sense menjar res de res marxem de Begues amb el Jordi i el Roger, amb un ritme fluixet però constant.



El sol me les està fent passar de tots colors però jo callo i segueixo darrere d´ells, sé que un ha d´estar acostumat a patir per fer aquest esport, has de saber el que vols i lluitar per aconseguir-ho. Començo a automotivar-me pensant en els moments tant feliços que he passat amb el meu pare, penso en la meva mare, que valenta que és. Amb la Meritxell i el Jan, em sap greu deixar-los tantes hores sols, a vegades em sento una mica egoista, però suposo que m´entenen i així em veuen feliç. Gràcies per entendre aquest estil de vida!!! Amb aquestes motivacions i pensaments, arribem a Olesa de Bonesvalls, aqui hi ha la Marta a l´havituallament i la fem petar una estoneta, fa estona que porto un "ocellot" considerable i no hi ha manera de trere´l de sobre, ni gels, ni barretes ni res de res. Sortint d´Olesa agafem una pujada no gaire dreta però molt llarga i constant, amb moltíssima calor, que fa que un cop arribats a d´alt, quedi noquejat, perdo el nord i he de seure una estoneta. Me quedat sol, ja que els hi he dit al Jordi i al Roger que tirin, no puc ser una càrrega per ells i els estic putejant, jo he de seguir el meu ritme i treballant-me la cursa mica en mica. Pel cami em vaig trobant "cadavers" on verdaderament quedo una mica acollonit, no poden ni parlar, els pregunto si necessiten algo però em responen que no. Ningú ens regala res quan fem un Ultra, un s´ha de treballar el poder tornar des d´on ha sortit unes hores abans, potser dies. I no és meravellosa aquesta satisfacció, realment jo crec que és el que t´enganxa a tot això, el patiment, el companyerisme, la muntanya. Menjant-me el cap tot solet vaig recorrent kms, habituallaments, un "ocellot" darrera l´altre, litres i litres d´aigua sense poder fer un miserable pipi. Fins que després de kms i kms de pista, després d´una corva se m´apareix el mar, Ja diviso Sitges, i de cop el crevell em fa un gir de 180 graus. Que gran que és la ment, quan estàs tocat i enfonsat, una sola imatge, fa canviar els teus pensaments i de cop et sents el rei del món. Aqui va ser l´únic moment del Trail que vaig disfrutar una estona, ja que va ser pocs kms, però suficient per poder arribar a l´habituallament de Sant Pere de Ribes. aqui m´enganxa la primera noia del Trail i anem tirant junts pista avall i rodejats de vinyes, cremant els últims "cartutxos". Després de 10 duríssimes hores i per acabar de rematar el dia travessant una riera fangosa i guarríssima, arribem al passeig de Sitges. Vaig ben tou, marejat i rebentat, cosa que sense pensar-mo gaire em llanço al mar tal com vaig, amb la motxilla i tot. Un avi que estava passejant per allà no enten res. Veig la esglèsia al final, el passeig es fa llarg i vaig esquivant gent, però els metres van passant i escoltant l´Estaca de Betagarri que el gran Koala em va preparar per fi entro a meta després de 10 hores i 15 minuts.



Els mamons dels Koales se´m petaven del meu estat lamentable, que n´aprenguin!!!

Contentíssim d´haver acabat una de les curses on he patit més, content per haver guanyat aquells pensaments que quan vas tocat no paren de repetir-se que abandonis, content perquè he acabat a les 17:15 de la tarda i això em permetrà arribar a sopar a Sallent. Aqui intento menjar un entrepà de pernil i una Voll, tot fent-la petar amb els meus grans amics. No em repetiré i només vull donar les gràcies i felicitar a l´organització.


I qui és aquest individu jejejeje???? Que gran que ets Koala :)

Després de menjar vaig portar el Holligags a Olesa i jo pitant cap a Manresa, on em vaig dutxar i sopar amb pocs minuts. Cansat me´n torno a anar cap al meu poble a la 24nit de l´Esportista on hi havia la meva familia sopant i esperant tots a l´entrega de premis. Entro al pavelló i veig que està pleníssim, em coemncen a entrar una espècie de nervis bastant potents, després de xerrar amb amics i coneguts arriba el gran moment, l´entrega de premis on la presenten l´Arcadi Alibès amb la seva xicota la Cristina. Tot amb molt bon ambient i premiant als diferents equips i esports arriba el gran moment, el millor esportista mascuí senior del 2011. Gran va ser el moment on de cop es van apareixent diapositives de les diferents curse que vaig fer l´any passat, no entenc res fins que de cop la Cristina i l´Arcadi pronuncien el meu nom, que gran!!!



No m´ho crec, pujo a l´escenari amb molts nervis i tremolors a les cames. Vull donar les gràcies a la meva familia, amics i a tota la gent que ha confiat i ha pensat en mi. I sobretot aquest trofeu és per el meu pare, que allà on sigui espero que se senti orgullós del seus fills.

Et trobem a faltar!!!