Per fi ja he pogut treure´m l´espina que portava clavada desde l´estiu on no vaig poder acabar Cavalls del Vent open24h. Expèriencia increible i on cada cop estic més enganxat en aquest "mundillo" de l´Ultratrail. Mira que arriba a ser malparit, perquè arribes a patir molt i molt, però enganxa, és droga dura em van dir una vegada, tenien tota la raó. És una lluita contra un mateix, és el saber dominar el teus cos i ment, conèixer els teus límits ... Però sobretot disfrutar, conèixer gent espectacular on t´ensenyen un munt de coses i on l´amistat està per sobre de tot, aqui un no pensa en guanyar (excepte esportistes d´èlit), sinó en superar-se a un mateix, posar el teu cos al límit i on arribar a meta ja és un premi espectacular. Acabada aquesta aventura ara ja tinc els punts que em faltaven per poder intentar fer l´any que ve fer l´UltraTrail del Montblanc, sona molt bestia ara mateix, però a partir d´ara m´espera un any dur, molt dur d´entrenaments, però amb la il.lusió i l´ajuda dels meus segur que ho puc aconseguir.
3 d´octubre de 2009 (pensava que mai arribaria) 11 del matí a Bagà, saludo amb un munt de companys de corredors, estem tots molt nerviosos i amb ganes de començar, ens desitgem sort. Sona la banda sonora de "El Ultimo mohicano" i PAM!! donen la sortida, en questió de segons ja ni m´enrecordo dels nervis que portava feia uns moments, fem uns metres pel poble de Bagà però rapidament enfilem cap a rebost.
Em situo en el grup capdavanter però a ritme molt comode sense presses que això és molt llarg. Fa un dia preciós i uns paisatges espectaculars, a més hi ha un nivell de corredors impressionant, que tiren com dimonis. Anem pujant i al cap d´una hora arribo al primer refugi, rebost. menjo una mica, carrego el camelback i marxo cagant llets cap al Niu de l´àliga, que em trobo molt bé i a vegades parar gaire és un error fatal. Anem pujant metres de desnivell i em trobo en Rül pel cami, i on serà protagonista. Doncs em fot una foto que quan la vaig veure em vaig quedar al.lucinat i le posat de portada al Blog perquè em sembla fantàstica. Arribo al Niu de conya, 2hores 16 min i sobretot molt bones sensacions, ens hem menjat molt desnivell i ara bé un bon troç on li vull fotre canya. Començo a baixar com una cabra i al cap de poc, em fot una castanya l´abductor que em queda la cama ben enrampada i on em se´m van apareixer tots els fantasmes de l´abandonament. Quin mal!! Paro a estirar i em faig unes fregues amb pomada. Començo a trotar, acollonit, amb por que no em torni a passar.
Vaig direcció al Serrat de les Esposes, motivat i amb ganes d´arribar perquè hi ha el meu cosí de Casseres i sempre és agradable trobar-te algú que saps que t´estima i et donarà uns ànims tremendos per continuar amb aquesta bogeria. Arribo al refugi on hi ha una pujada final i se´m tornen a enrampar els abductors, paro en sec i arribo caminant. Hi ha un ambient tremendo però estic una mica desmotivat perquè començo a veure que els temps que tenia previstos sen van a la merda. Xarro una mica amb el meu cosí i la sandra, la seva dona. M´ensenyen l´Aina que ja està molt gran i m´animen, pit i collons!! Engego un altre cop i em vaig repetint que sisguii com sigui he d´acabar, necessito els punts i ja per amor propi, costi el que costi. El troç fins a Cortals de l´Ingla és on ja no puc ni trotar i decideixo arribar al refugi caminant i allà a veure que és el que faig. Arribo al refugi i em trobo amb en Massa on també m´anima i em diu que vaig bé, però no és pas el que a mi em sembla. descarrego la motxilla, menjo uns plàtans i començo a estirar haviam si marxen les maleïdes rampes, no em podia haver passat un altre dia!!!!! Quina mala sort, amb lo motivat que estava. Mentre estiro espero si venen alguns corredors per enganxar-mi i així no rallar-me tant en els temps i el mal que em fan les cames.
- Perfil del recorregut duríssim dels Cavalls del Vent
Arriba en Xesc, mité de l´Ultratrail i on coneixo en aquell moment i decideixo marxar amb ell i un parell de corredors més. Comencem a enfilar el Coll de Vimboca, fatal, entre que no m´agrada, pujada durissima, tinc un moment de devilitat oncomenço a pensar amb la familia, el Jan, la Meritxell els meus pares... malament, he de tirar endavant però pam!! Un altre cop enrampada espectacular i on em quedo clavadissim, el xesc em passa i diu que tira, li dic que si, que jo em quedo a estirar i haviam si puc arribar com pugui a Prats d´Aguiló. Em quedo sol, enmig d´aquell bosc, creuat que vaig, no em puc creure el que m´està passant, jo havia vingut a disfrutar. Miro de treure´m els malpensaments i camino a bon ritme fins que m´enganxo amb un noi on també va "tocadillo", anem caminat i xerrant i a ixí arribem al refugi de Prats, meitat de la cursa. Arribo tocadissim de les cames i el primer que faig és demanar per un fisio haviam si pot posar deixar-me les cames en condicions per poder apretar, és que a partir del pas dels gosolans és baixada fins al refugi de Gresolet, i ho vull aprofitar, entro al refugi i sorpresa!! Allò semblava el final d´una guerra amb tots els soldats ferits, uff!! hi ha molta gent i alguns pitjor que jo, ho sigui que el tema fisio descartat. Surto i demano als de la Creu Roja un parell de ibuprofens i que m´untin les cames de reflex haviam si guanyem alguna cosa. Mentres menjo a l´havituallament veig arribar el meu bon amic Angel Moreno on em dona una alegria tremenda, i on també agafa algo de menjar i ja em diu...
- Sergi sigueme!!
Comencem a pujar el pas dels gosolans, tremendo, com s´enfila, però aquell troç a mi especialment m´agrada, se´m fa entretingut i no tinc cap pega a pujar-lo a bon ritme darrera el mestre. Mentres em sona el mobil i per fi puc parlar amb la Meritxell, ja que per problemes de cobertura no havia pogut parlar amb ella durant hores. Que bé se´m posa escoltar la seva veu en aquells moments tant durs per mi. Motivat com mai segueixo pujant fins arribar a d´alt de tot, objectiu complert, ara si els abductors m´ho permeten sé que podre disfrutar de la cursa una bona estona i llançar-me a l´atac, primer planejant i després amb una llarga i suau baixada arribarem fins al refugi Lluís Estassen tot presidit amb unes vistes extraordinaries, el Pedraforca, espectacular!! Començo a trotar molt decidit però en poc segons i fent cas a l´Angel decideixo parar i continuar a bon ritme però caminant, quina putada!!!
He de mentalitzar-e que tot el que em queda ho he de fer caminant, encara que per mi sigui un suplici, se´m fa etern, però mica en mica anem avançant xerrant i rient mentres sens fa de nit per la pista arriban a l´Estassen. Ens posem els frontals i poc després encarem la pujada al refugi, només arribar bones noticies, canten gol per la radio, a marcat el Barça. Mengem una miqueta, omplo el bidó i marxem direcció a Gresolet. Collons!! Quina merda de baixada, dreta, humida i plena d´arrels on em fan tastar el terra un parell de vegades, només en faltava això, sort que se´m fa curt i amb poc més de 3/4 d´hora arribem al refugi de Gresolet. La meva motivació creix una miqueta més en pensar que només queda un refugi, un sol refugi!! Se que ens queden un parell de pujades dures, però el fet de que això s´acaba em don les últimes forces per poguer acabar. Estem poca estona al refugi i marxem enfilant cap al coll de la bauma, durissima la pujada, i si miraves enrera hi havia tota una filera de gent amb els frontals on creava una imatge espectacular. Costa molt, però a base de coratge pugem i arribem fins a d´alt. Ara ens ve una baixada on se´m fa llarguíssima pel fet que les meves cames no em deixen còrrer, i menys baixant. Mentalment estic fent un entrenament de puta mare, perquè estic aguantant tots els intents d´abandonament que se´m passen pel cap i amb això ja estic molt més que satisfet, perquè en aquest món de l´Ultratrail si que has d´estar bé fisicament, però el que has de tenir més clar és el cap, que en moments molt delicats és el que tira i fa que vagis endavant. Arribem a cal Cerdanyola, els Empedrats, última pujada seria cap el refugi de Sant Jordi, ens ajuntem quatre corredors i mentre anem xerrant de lo cascat que està l´un i altre per fi divissem el refugi, no sense caure algun cop dins la riera o entrebancant-nos amb tot el que puja més d´un pam de terra, és que ja no podem aixecar els peus. Arribem al refugi i aqui si que faig uns últims estiraments seriosos i menjo per poder acabar decentment, em trobo amb l´Albertus on em dona una alegria brutal en aquells moments, i decidim empendre el cami fins a Bagà junts. Aquest troç final encara el vam passar bastant distrets, rient i al final vam poder arribar fins a Bagà trotant els últims 4 km d´asfalt, tot i rabiar amb els maleïts abductors. Entrem a Bagà on no hi ha ni una ànima pels carrers, euforics, havent superat molts contratemps i sobreposant-nos a moltes situacions adverses. Creuem la linia d´arribada, si senyor, 15 hores 30 minuts, però realment el temps no m´inportava, havia complert per fi un dels meus somnis aquest any, acabar els mítics Cavalls del Vent. Per allà el km 30 em pensava ben bé que no arribaria aquest moment. Molt bo, el primer que se´m va passar pel cap només travessar la línia d´arribada...
- Ostia!! si l´any que ve vull fer l´Ultratrail del Montblanc ara hauria de tornar a fer un altre cop Cavalls.
Uffff!! Estic ben sonat, mira que pensar aquestes coses en aquells moments. En fi amics, aquesta és la meva crònica d´aquests Cavalls del Vent on per mi segurament suposaràn un abans i un després en la meva curta vida com a Skyrunner. Moltes gràcies per les fotos que he agafat al Rül, Pau i en Massa.Fins la pròxima!!!!
Enllaç del video de la cursa de Cavalls del Vent fet per ENGARRISTA:
a meva tieta. Baixo fins l´havituallament de l´esmorzar, em diuen que vaig molt bé i m´animo, bec alguna cosa i començo la baixada com una cabra. Avall pel mig de prats entre vaques anar tirant hasta que veig de lluny un fotograf, m´hi poso bé , es l´Sting!!. Em paro 1 minut, ens co
