Marató de muntanya Sant Llorenç Savall (42,470km 3450 d+/-)

Doncs ja tinc la primera marató de muntanya a la butxaca. Després d´aquest últim més on ha estat de bojos (no sé pas quants km he fet!!), tanquem l´octubre del 2009 amb una marató de muntanya, m´ha agradat moltíssim. 5:20 de la matinada del diumenge, em passen a buscar per casa el Xavier Martorell, i el Raül (Koala), després anem a buscar el Farreti i l´Isma. Un cop tots al cotxe comencem una altre aventura, aquest cop cap a Sant Llorenç. Collons que malament va començar el dia, vaig agafar una macropajara amb les putes corves espectacular. Sort que aquella tropa no paraven de fer conya i se´m va passar ràpid. Arrivem al poble i anem a buscar els dorsals, quina cua!!! sort que jo havia d´anar a incidències i no en vaig haver de fer jejeje. Un cop amb el dorsals no queda gaire temps i anem a canviar-nos al cotxe i ja baixem al punt de sortida, saludo a un munt de corredors i ens posem en situació.

Donen la sortida i allà tothom surt cagant llets, no s´havia que fer, si començar rebentant o mirar de regular una mica i a la meitat de la cursa fotre-li gas. Doncs agafo la segona opció, regulant però a bon ritme, de moment em trobo bé i no tinc molesties als abductors (la meva fisio preferida em va fer un taping d´aquells de colorets que quedava la mar de bé jajaja). La cursa comença amb pendents i baixades suaus, molt entretinguda per anar cremant km. Els habituallaments per mi un 10, molts i ben posats estrategicament. M´enganxo darrere un bon amic (Jordi Marti) que veig que porta un ritme similar al meu i això em va perfecte. Van passant els km i per fi torno a ser feliç, sense molesties importants, i arriba el km 17. Pujada a la Mola, m´ho agafo de tranquis i vaig pujant trotant i on s´enfila molt camino a bon ritme. No em vull cremar abans d´hora. Tirem muntanya amunt el Jordi i jo, i després de 7km coronem la Mola, hi ha molt bon ambient, mengem i bebem una mica i tirem cap avall.

Baixada molt tècnica, mullada, molt perillosa!! No es pot còrrer gaire perquè et jugues deixar-te les dents a terra, quina ràbia. Però tot i així déu nido el ritme a que baixem. Merda!! De cop em noto una molestia a l´abductor, no!!! No pot ser, em miro la cama i per sorpresa meva no porto el tapping, que ha passat? No entenc com es va desenganxar l´espadadrap (després es veu que se´l van trobar els Koala´s tirat per la muntanya). De moment puc anar tirant però li dic al Jordi que tiri que si puc ja l´enganxaré. Prenc un ibuprofé i continuo, de cop em trobo al farreti caminant que també havia punxat (recupera´t fenomenu!!). L´ibuprofé sembla que fa una mica d´efecte i no em fa tant mal l´abductor i puc accelerar el ritme, les vistes són espectaculars, ens anem creuant amb molts excursionistes i ens van animant, això també ajuda i molt si vas una mica tocat. Per fi puc tornar a enganxar-me amb el Jordi i anem passant corredors i agafo molta moral, tanta que em poso jo a davant i començo a tibar. Anem passant km i controls ( a cada control reflex per un tubo) i anem xerrant dels pròxims objectius tant meus com seus. Arribem al famós km 32 on hi ha un pujadon on foto un pet espectacular, entre dreta que és la pujada i el sol que ens fot de ple, es va veient la gent que puja lenta, però a base d´esforç i de collons arribem a d´alt. Aqui si que em foto dos o tres gots de cola i menjo uns platàns haviam si podem acabar descentment, queden 7km.

Marxem els dos i al cap de res ja tornem a pujar, i tela com puja el turó aquest. Sort que és curtet i en poc temps ja som a d´alt, ara si que amb les ganes i la baixada ens deixem anar i comencem a baixar a molt bon ritme, avancem a molts corredors que fan la mitja, però faltant uns 3km ja si que em fot una ostia l´abductor que he de parar un moment a estirar. Li dic al Jordi que tiri que ell encara està bastant bé i jo no vull que m´esperi. Faig els últims km a un ritme bastant penòs però bueno, sé que al poble m´espera la Meritxell amb el Jan i això em dona forces per acabar. Entro al poble i ja els veig, quina emoció!! La Meritxell em dona el jan i acabem els últims 50m els dos junts, que maco. Final, arribo a meta amb 4h 40 min, i li pengen la medalla de finisher amb el Jan, clar com que ha suat tant el tio jajajaja. Em fa una mica de rabia perquè volia baixar de 4h 30 min, l´any que ve si no passa res allà estarem per baixar temps. Ara d´aqui 2 setmanes toca la primera cursa de muntanya que vaig fer ara farà un any, la Montserrat Nord, veurem si hem millorat o no.

Marató Pirata x Montserrat (42,5km 5000m d+/-)

Doncs allà va una petita crònica del que ens espera el 21 de novembre. Ja fa un temps que amb companys de corredors.cat anem fent entrenaments per Montserrat, on són una canya!! Entre que a tots ens encanta la muntanya (en especial aquesta), i que són gent de puta mare, doncs s´ha convertit ja en un costum, amb cada vegada més bestieses a fer. Entre ells tenim el guia jajajaja, el Carles que és un crak de la muntanya, i el Pedro un megacrak dels GPS i aquests aparells diabòlics, i tota la resta que estem bastant tarats, doncs no se´ns ha ocorregut res més que fer una marató pel nostre conte, en plan pirata i autosuficiècia total. Serà un recorregut que se les pela, us ho asseguro, trencacames brutal, pedregar espectacular, ara això si, serà la bomba. Arrel d´això ja hi ha el circuit fet i els traks penjats al fil de corredors per si algu el vol anar a fer per trams, així el dia 21 ja sabrà amb que se les haurà de veure. Ahir precisament vam quedar uns quants companys al Bruc per fer els primers 16 km de la marató, tela, tela!!! Semblavem cabretes tots allà d´alt, i a sobre corrent el risc de que ens fotessin un tiro, ja que estava el tema calentet, ple de caçadors encegats en matar qualsevol cosa. Val molt la pena haver-me enganxat en aquest món de l´skyrunning perquè a part de còrrer com animalots per aquestes muntanyes coneixes gent meravellosa i això fa que encara t´enganxis més. Després d´haver acabat l´entrenament vam fer Sessió Tècnica al bar jejejeje, esmorzar i unes Volls, que diuen els experts (que ni aquarius ni osties) que és el millor recuperant. Companys encantat de còrrer per la muntanya amb vosaltres. Fins la pròxima!!!

-Aqui estem uns quants companys a d´alt de Sant Jeroni (1236m),
falten uns quants companys, el Jordi que s´amagava del vent jeje,
el Robert que es va fer mal al genoll (recupera´t company) el Pau
i el Pedro que van fer el tram caminant.

Cavalls del Vent Cursa (80km 5000m d+)

Content!!! Però...

Per fi ja he pogut treure´m l´espina que portava clavada desde l´estiu on no vaig poder acabar Cavalls del Vent open24h. Expèriencia increible i on cada cop estic més enganxat en aquest "mundillo" de l´Ultratrail. Mira que arriba a ser malparit, perquè arribes a patir molt i molt, però enganxa, és droga dura em van dir una vegada, tenien tota la raó. És una lluita contra un mateix, és el saber dominar el teus cos i ment, conèixer els teus límits ... Però sobretot disfrutar, conèixer gent espectacular on t´ensenyen un munt de coses i on l´amistat està per sobre de tot, aqui un no pensa en guanyar (excepte esportistes d´èlit), sinó en superar-se a un mateix, posar el teu cos al límit i on arribar a meta ja és un premi espectacular. Acabada aquesta aventura ara ja tinc els punts que em faltaven per poder intentar fer l´any que ve fer l´UltraTrail del Montblanc, sona molt bestia ara mateix, però a partir d´ara m´espera un any dur, molt dur d´entrenaments, però amb la il.lusió i l´ajuda dels meus segur que ho puc aconseguir.

3 d´octubre de 2009 (pensava que mai arribaria) 11 del matí a Bagà, saludo amb un munt de companys de corredors, estem tots molt nerviosos i amb ganes de començar, ens desitgem sort. Sona la banda sonora de "El Ultimo mohicano" i PAM!! donen la sortida, en questió de segons ja ni m´enrecordo dels nervis que portava feia uns moments, fem uns metres pel poble de Bagà però rapidament enfilem cap a rebost.

Em situo en el grup capdavanter però a ritme molt comode sense presses que això és molt llarg. Fa un dia preciós i uns paisatges espectaculars, a més hi ha un nivell de corredors impressionant, que tiren com dimonis. Anem pujant i al cap d´una hora arribo al primer refugi, rebost. menjo una mica, carrego el camelback i marxo cagant llets cap al Niu de l´àliga, que em trobo molt bé i a vegades parar gaire és un error fatal. Anem pujant metres de desnivell i em trobo en Rül pel cami, i on serà protagonista. Doncs em fot una foto que quan la vaig veure em vaig quedar al.lucinat i le posat de portada al Blog perquè em sembla fantàstica. Arribo al Niu de conya, 2hores 16 min i sobretot molt bones sensacions, ens hem menjat molt desnivell i ara bé un bon troç on li vull fotre canya. Començo a baixar com una cabra i al cap de poc, em fot una castanya l´abductor que em queda la cama ben enrampada i on em se´m van apareixer tots els fantasmes de l´abandonament. Quin mal!! Paro a estirar i em faig unes fregues amb pomada. Començo a trotar, acollonit, amb por que no em torni a passar.



Vaig direcció al Serrat de les Esposes, motivat i amb ganes d´arribar perquè hi ha el meu cosí de Casseres i sempre és agradable trobar-te algú que saps que t´estima i et donarà uns ànims tremendos per continuar amb aquesta bogeria. Arribo al refugi on hi ha una pujada final i se´m tornen a enrampar els abductors, paro en sec i arribo caminant. Hi ha un ambient tremendo però estic una mica desmotivat perquè començo a veure que els temps que tenia previstos sen van a la merda. Xarro una mica amb el meu cosí i la sandra, la seva dona. M´ensenyen l´Aina que ja està molt gran i m´animen, pit i collons!! Engego un altre cop i em vaig repetint que sisguii com sigui he d´acabar, necessito els punts i ja per amor propi, costi el que costi. El troç fins a Cortals de l´Ingla és on ja no puc ni trotar i decideixo arribar al refugi caminant i allà a veure que és el que faig. Arribo al refugi i em trobo amb en Massa on també m´anima i em diu que vaig bé, però no és pas el que a mi em sembla. descarrego la motxilla, menjo uns plàtans i començo a estirar haviam si marxen les maleïdes rampes, no em podia haver passat un altre dia!!!!! Quina mala sort, amb lo motivat que estava. Mentre estiro espero si venen alguns corredors per enganxar-mi i així no rallar-me tant en els temps i el mal que em fan les cames.

- Perfil del recorregut duríssim dels Cavalls del Vent

Arriba en Xesc, mité de l´Ultratrail i on coneixo en aquell moment i decideixo marxar amb ell i un parell de corredors més. Comencem a enfilar el Coll de Vimboca, fatal, entre que no m´agrada, pujada durissima, tinc un moment de devilitat oncomenço a pensar amb la familia, el Jan, la Meritxell els meus pares... malament, he de tirar endavant però pam!! Un altre cop enrampada espectacular i on em quedo clavadissim, el xesc em passa i diu que tira, li dic que si, que jo em quedo a estirar i haviam si puc arribar com pugui a Prats d´Aguiló. Em quedo sol, enmig d´aquell bosc, creuat que vaig, no em puc creure el que m´està passant, jo havia vingut a disfrutar. Miro de treure´m els malpensaments i camino a bon ritme fins que m´enganxo amb un noi on també va "tocadillo", anem caminat i xerrant i a ixí arribem al refugi de Prats, meitat de la cursa. Arribo tocadissim de les cames i el primer que faig és demanar per un fisio haviam si pot posar deixar-me les cames en condicions per poder apretar, és que a partir del pas dels gosolans és baixada fins al refugi de Gresolet, i ho vull aprofitar, entro al refugi i sorpresa!! Allò semblava el final d´una guerra amb tots els soldats ferits, uff!! hi ha molta gent i alguns pitjor que jo, ho sigui que el tema fisio descartat. Surto i demano als de la Creu Roja un parell de ibuprofens i que m´untin les cames de reflex haviam si guanyem alguna cosa. Mentres menjo a l´havituallament veig arribar el meu bon amic Angel Moreno on em dona una alegria tremenda, i on també agafa algo de menjar i ja em diu...

- Sergi sigueme!!

Comencem a pujar el pas dels gosolans, tremendo, com s´enfila, però aquell troç a mi especialment m´agrada, se´m fa entretingut i no tinc cap pega a pujar-lo a bon ritme darrera el mestre. Mentres em sona el mobil i per fi puc parlar amb la Meritxell, ja que per problemes de cobertura no havia pogut parlar amb ella durant hores. Que bé se´m posa escoltar la seva veu en aquells moments tant durs per mi. Motivat com mai segueixo pujant fins arribar a d´alt de tot, objectiu complert, ara si els abductors m´ho permeten sé que podre disfrutar de la cursa una bona estona i llançar-me a l´atac, primer planejant i després amb una llarga i suau baixada arribarem fins al refugi Lluís Estassen tot presidit amb unes vistes extraordinaries, el Pedraforca, espectacular!! Començo a trotar molt decidit però en poc segons i fent cas a l´Angel decideixo parar i continuar a bon ritme però caminant, quina putada!!!

He de mentalitzar-e que tot el que em queda ho he de fer caminant, encara que per mi sigui un suplici, se´m fa etern, però mica en mica anem avançant xerrant i rient mentres sens fa de nit per la pista arriban a l´Estassen. Ens posem els frontals i poc després encarem la pujada al refugi, només arribar bones noticies, canten gol per la radio, a marcat el Barça. Mengem una miqueta, omplo el bidó i marxem direcció a Gresolet. Collons!! Quina merda de baixada, dreta, humida i plena d´arrels on em fan tastar el terra un parell de vegades, només en faltava això, sort que se´m fa curt i amb poc més de 3/4 d´hora arribem al refugi de Gresolet. La meva motivació creix una miqueta més en pensar que només queda un refugi, un sol refugi!! Se que ens queden un parell de pujades dures, però el fet de que això s´acaba em don les últimes forces per poguer acabar. Estem poca estona al refugi i marxem enfilant cap al coll de la bauma, durissima la pujada, i si miraves enrera hi havia tota una filera de gent amb els frontals on creava una imatge espectacular. Costa molt, però a base de coratge pugem i arribem fins a d´alt. Ara ens ve una baixada on se´m fa llarguíssima pel fet que les meves cames no em deixen còrrer, i menys baixant. Mentalment estic fent un entrenament de puta mare, perquè estic aguantant tots els intents d´abandonament que se´m passen pel cap i amb això ja estic molt més que satisfet, perquè en aquest món de l´Ultratrail si que has d´estar bé fisicament, però el que has de tenir més clar és el cap, que en moments molt delicats és el que tira i fa que vagis endavant. Arribem a cal Cerdanyola, els Empedrats, última pujada seria cap el refugi de Sant Jordi, ens ajuntem quatre corredors i mentre anem xerrant de lo cascat que està l´un i altre per fi divissem el refugi, no sense caure algun cop dins la riera o entrebancant-nos amb tot el que puja més d´un pam de terra, és que ja no podem aixecar els peus. Arribem al refugi i aqui si que faig uns últims estiraments seriosos i menjo per poder acabar decentment, em trobo amb l´Albertus on em dona una alegria brutal en aquells moments, i decidim empendre el cami fins a Bagà junts. Aquest troç final encara el vam passar bastant distrets, rient i al final vam poder arribar fins a Bagà trotant els últims 4 km d´asfalt, tot i rabiar amb els maleïts abductors. Entrem a Bagà on no hi ha ni una ànima pels carrers, euforics, havent superat molts contratemps i sobreposant-nos a moltes situacions adverses. Creuem la linia d´arribada, si senyor, 15 hores 30 minuts, però realment el temps no m´inportava, havia complert per fi un dels meus somnis aquest any, acabar els mítics Cavalls del Vent. Per allà el km 30 em pensava ben bé que no arribaria aquest moment. Molt bo, el primer que se´m va passar pel cap només travessar la línia d´arribada...

- Ostia!! si l´any que ve vull fer l´Ultratrail del Montblanc ara hauria de tornar a fer un altre cop Cavalls.

Uffff!! Estic ben sonat, mira que pensar aquestes coses en aquells moments. En fi amics, aquesta és la meva crònica d´aquests Cavalls del Vent on per mi segurament suposaràn un abans i un després en la meva curta vida com a Skyrunner. Moltes gràcies per les fotos que he agafat al Rül, Pau i en Massa.Fins la pròxima!!!!

Enllaç del video de la cursa de Cavalls del Vent fet per ENGARRISTA:

http://www.engarrista.com/content/view/205/28/